DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

EMPRAR (ant. amprar i aemprar). v. tr.
I. || 1. ant. Demanar a qualcú que faci una cosa; cast. pedir, solicitar. Quan deyts que sia vostra la davantera, dich-vos que vostra deu esser..., emperò yo'n planch a vós, e no us en gosava amprar, per ço que sots hom antich, Desclot Cròn., c. 167. Nós volem vos aemprar de cosa que... ne serets benenants, Muntaner Cròn., c. 89. Lo dit rey en Jaume emprà'l de ajuda, Pere IV, Cròn. 116. Par a nós que deiats emprar lo bisbe de Gerona que us acompany tro siats ab nós, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 376). Com ell tinga a fer la conquista del imperi grech... ha amprat a mi com a germà e seruidor seu, que yo ab tot mon poder li vulla ajudar, Tirant, c. 394. Un donzel de dit senyor lo qual per part de aquell nos ha emprats lo vullam haver per recomanat, doc. a. 1461 (arx. mun. d'Igualada). Ve e digues a aytal amich... e empra'l de part mia, que vinga e sia a soterrar aquest cors, Scachs 68. Digueren que farian tot quant ell los manàs; e lauors Rotlan los emprà que caualcassen ab ell, e los barons faeren lo manament, Tomic Hist. 68. Quant lo va emprar perquè li'n faessen valença, no lexaren d'anar, Boades Feyts 373. Especialment: a) Demanar a qualcú que presti una cosa. Emprar que presti, o Emprar de prestar, o Emprar de tanta quantitat a prestar. Quan algú tramet a altre... enap d'argent o altres coses de què l'aurà aemprat que li prest... ans que les aja trameses en poder d'aquel qui aurà l'altre aemprat del préstec, Cost. Tort. IV, xviii, 13. Lo senyor rey nos ha emprada que li deiam prestar lo nostre argent per metre'ls penyora, doc. a. 1358 (Catalana, ix, 47). Noresmenys són emprats alguns de la dita vila de prestar armes e arnesos a hòmens de fora, doc. a. 1445 (arx. mun. d'Igualada). Sobre los trenta mil florins de què lo senyor rey vos hauia emprats per los affers de Mallorcha, doc. a. 1453 (BSAL, ix, 333). En Pere Andreu... aemprà a ells de diners per la gent d'armes qui devien venir de Gascunya, doc. a. 1414 (Col. Bof. xxxvi, 17).
|| 2. Demanar en préstec, manllevar (Solsona, Camp de Tarr., Ribagorça, Pallars, Pla de Lleida, Pla d'Urgell, Segarra, Ribera d'Ebre, Maestr., Cast., Val., Al., Eiv.); cast. tomar prestado. Si empres res de negú, torna-ho lo més prest que pugues, Isop Faules 20. Com no tenia dinés, hagué d'amprar en hipoteca més de mil duros, Navarro PP 39.
|| 3. Donar en préstec; deixar, prestar (Camp de Tarr., Val.); cast. prestar. «Ampra'm cinc duros, que te'ls tornaré el mes que ve». Anava per els pobles venent salaüra..., y si se li acabava el cabal D. Mariano li ampraba lo que li fea falta, Navarro PP 37.
|| 4. Emprar la missa: deixar d'assistir-hi, salar-la (Gir.).
II. || 1. ant. Apoderar-se d'una cosa en virtut de manament o autoritat; cast. requisar, incautar. Entès havem que a instància de un de la nostra tresoreria, són emprades les robes e béns de mestre Johan Argenter; perquè us manam que encontinent los façats desemprar e liurar a son frare, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 525).
|| 2. a) amb complement directe de cosa, Usar, fer servir; cast. usar, gastar, emplear. Com si pudien menjar ab moltes boques e aemprar en un temps molts vestirs, Llull Cont. 34, 9. Lo depositari d'aquels no deu usar, ne'ls deu aemprar en nulla manera, Cost. Tort. IV, xvii, 7. No gos emprar lum de oli, doc. a. 1383 (Col. Bof. xl, 266). Deuem amprar aquest coltell contra tot hom qui enujar nos vulla, Villena Vita Chr., c. 131. Per treure tayades empraràs una cuyera o una forqueta, Ignor. 63. Emprar molt de temps per fer una cosa: passar-hi molt de temps. El Rayo, aquell llaütet que emprava un mes en cada viatge, Ignor. 22. b) refl., regint amb la preposició de el nom de la cosa usada: Servir-se d'una cosa, fer-ne ús; cast. hacer uso, servirse. Amprant-se de la aygua de la reyal cèquia, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli). Me retinch emperò que de les riberes conreadores vos pugats aemprar a tots vostres obs, doc. a. 1405 (BSCC, xii, 37). Que vós dit prior vos puxats emprar per obs vostre de totes lenyes que sien del riu de Talarn, doc. a. 1408 (Miret Templers 452). Si sua de mans, s'empri de guants, Roq. 3.—c) refl., amb complement de persona introduït amb la preposició de: Servir-se d'algú, fer ús del seu servei, treball, ajuda, etc.; cast. servirse. Us tendré a molta gràcia que us vullau amprar de mi... Si la necessitat m'o requeria, me ampraria de la altesa vostra com si fósseu mon natural senyor, Tirant, c. 87. Lo rey manà al senyor de Vergues que anàs a la cort, e lo senyor de Vergues, molt alegre per ço com lo rey se ampraua d'ell, respòs, Curial, ii, 60. No s'han d'emprar de ningú, Ignor. 13.
    Refr.—a) «Qui ampra i torna, del seu menja» (Val.).—b) «No ampres al veïnat cossi que estiga badat» (Gandesa).
    Fon.: əmpɾá (or., bal.); ampɾá (occ.); ampɾáɾ (val.).
    Conjug.: regular segons el model cantar, però amb una discrepància entre els diferents dialectes en quant a la vocal radical: en català oriental i baleàric, les formes rizotòniques tenen la vocal e (empres, empra, etc.), com en el català literari; en canvi, els dialectes occidental i valencià han convertit la e radical en a, no sols en les formes accentuades damunt la desinència, sinó en les rizotòniques (ampra, ampres, etc.).
    Etim.: del llatí impĕrare, ‘manar’. La forma aemprar suposa un llatí *ad-imperare (cf. el prov. azemprar, que conserva la z provinent de la d). El significat II || 1 és un dels propis del verb emparar; sembla que hi ha hagut interferència entre els verbs llatins *imparare i imperare.