DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATENCALÇAR v. tr.
Córrer darrera algú per agafar-lo; cast. perseguir. Si per aventura l'estol del dit Miralmomení encalçaba alcun leny armat de crestians, doc. a. 1285 (Capmany Mem. iv, 10). Aquells qui van per vies de falsetat... fugen a veritat e encalcen falsetat nit e dia, Llull Cont. 48, 30. Traidors, ladres, robadors deuen esser encalçats per los cauaylers, Llull Cavall. 14 vo. Com fossen per llurs mals fets encalçats e perseguits fins en lo loch qui's diu Durban, Pere IV, Cròn. 394. Les gents se combaten encalçant e fugent, Genebreda Cons. 225. Tu, senyor meu, ets lum qui luïes als fills d'Israel com los egipcians los encalçaven, Oliver Exc. 37.
|| fig. L'arma béns e virtuts ab leuger pas encalça, Auzias March, lxxxvii. Desconagut auorriment m'encalça, Pere Torrella (Cançon. Univ. 162). Ha vist la Mort que l'encalça, Picó Engl. 47. Un any tan sech com es que mos encalça, Ignor. 6.
Loc.—a) No cercar o no voler saber qui l'ha encalçada: no preocupar-se més d'una cosa, defugir-ne, no voler-ne saber res (Mall.).—b) Un tot nuu encalçava un despullat: es diu quan un infeliç que no té béns s'ajunta amb un altre que és tan pobre com ell (Mall.).
Refr.
—«Qui fuig de sa feina, sa feina l'encalça» (Mall.).
Fon.: əŋkəɫsá (or., bal.); aŋkaɫsá (occ.).Var. ort. ant.: encalsar (Muntaner Cròn., c. 224); encalssar (Reis Bret. 230).
Sinòn.: acaçar; empaitar, aconseguir (dialectal en aquest significat).
Etim.: del llatí incalciare, mat. sign.; aquest mot llatí es troba en les notes tironianes (cf. Bourciez Élém. 75).