DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ENCANTADOR, -ORA cast. encantador.
|| 1. m. i f. Persona que fa encantacions; cast. encantador, hechicero. Las orellas clouen com fa l'escursó al so del encantador, Corbatxo 48. El és un ancantedor e montiplicador de paraules que fa tots yorns d'una paraula cent, Graal 78. Aquella aspis que com veu venir lo encantador fica la una orella en la terra e l'altra se tanca ab la coa, Canals Carta, c. 57.
|| 2. adj. Que encanta, que dóna un plaer intens. Parlavan s'encantadora Ninfa y es seu pretendent, Ignor. 28. Dins aquell oasis encantador, Rosselló Many. 174. M'apar que, si s'esmenessin sos defectes, no em resultaria tan encantadora, Ruyra Parada 84.
    Fon.: əŋkəntəðó (or., bal.); aŋkantaðó (occ.); aŋkantaóɾ (val.).
    Etim.: del llatí íncantatore, mat. sign.

2. ENCANTADOR, -ORA m. i f.
Qui fa un encant o venda al més dient; cast. subastador. Alcun hom hi aurà dit a l'encant l'encantador no l'aurà liurada, doc. segle XIV (RLR, xxix, 74).
    Etim.: derivat de encantar, art. 2.