DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ENCANTAR v. tr.
|| 1. Obrar damunt algú o alguna cosa amb virtut de poders ocults, principalment amb paraules màgiques; cast. encantar, hechizar. Cels qui mostren los estruments ab què hom encanta per què hom té de la art de música, Alcoatí 5 vo. Una donzella la qual sta encantada... e no's pot desencantar si donchs no són fets molts dejunis, doc. a. 1404 (arx. mun. d'Igualada). Fugir, fugir | de tals serenes, | ... | falses cantores, | a tots encanten, Spill 8568.
|| 2. Produir elevació o suau arravatament dels sentits o de l'esperit; agradar molt; donar plaer intens; cast. encantar. Dolsas melodias encantan mon esperit, Aguiló Poes. 69. Tant les roses m'encantaren, Salvà Poes. 22. Y darrera l'humil comitiva | de cristians en germanor que encanta, Caymari Poem. Const. 31.
|| 3. refl. Restar immòbil en la contemplació d'una cosa; distreure's d'allò que un fa, per la influència d'altra cosa molt agradosa o emocionant; cast. embelesarse, embebecerse, atontarse. La mare quan la pentina | sempre s'encanta mirant | aquella mata de seda, Collell Flor. 44. La Beatriu y la Tuyas observavan als de bordo... encantant-s'hi y tot, tal com si tractessen de sondejar sa vida, Pons Auca 188.
    Fon.: əŋkəntá (or., bal.); aŋkantá (occ.); aŋkantáɾ (val.).
    Etim.: del llatí incantare, mat. sign. || 1.

2. ENCANTAR v. tr.
Vendre a l'encant; cast. subastar. «Amb lletres d'or estau escrita | i sou mala d'esborrar; | amor, si us han d'encantar, | jo hi vui sa darrera dita» (cançó pop. Mall.). No pot vendre ne encantar tro que haia fet viatge, Consolat, c. 49. Per cridar e encantar les imposicions de la dita ciutat, doc. a. 1360 (arx. mun. de Barc.). Perquè en lo encant públich encantant-se les rendes reyals de la dita ciutat... munti lo arrendament del pa, doc. a. 1498 (Arx. Gral. R. Val.). Després de l'ofici l'encanten a qui diu més, Verdaguer Exc. 53.
|| 2. Publicar, dir públicament (Mall.); cast. pregonar. «Heu encantat per la vila, | amor, que no tornareu; | ja tornareu com sabreu | que l'enyorança em castiga» (cançó pop. Mall.).
    Fon.: əŋkəntá (or., bal.); aŋkantá (occ.).
    Etim.: derivat de encant, art. 2.