DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATENCARNAR v.: cast. encarnar.
I. || 1. intr. o refl. Penetrar dins la carn. «Està ferit d'una punyalada; fortuna que no li ha encarnat!» (Maestr.). Que'ls jonchs eren encarnats en lo cap fins al cervell, Pere Pasqual, Obres, i, 37. Pren-se en los lochs là hon se encarna la tela enredada sobre la meytat de la cristallina, Alcoatí 11. Encarnar-se un mal: prendre força una infecció o altra malura. «Comareta, sa salut, | com la teniu, guardau-lè; | sabeu que juga de brut | es mal en encarnar-sè!» (cançó pop. Mall.). Es mal ja està tan encarnat, que ni tayant se curaria, Ignor. 35.
|| 2. tr. Revestir de carn; especialment, a) Revestir de carn humana; donar naturalesa humana. Es demostrat ton poder... en encarnar la persona del Fill en natura humana, Llull Blanq. 30. Jesuchrist volch esser encarnat en pobre fembra, Llull Felix, pt. i, c. 7.—b) intr. o refl. Prendre carn humana; fer-se home. La humilitat que vós feés en temps com vos encarnàs en la Verge, Llull Cont. 319, 25. Si lo fill de Déu se és encarnat, Llull Gentil 184. Quan me encarní prenent carn humana e volguí nàxer de vós, Sermons SVF, i, 32. Lo Fill de Déu devallà del si de Déu lo Pare e encarnà en lo ventre virginal de la Verge, doc. a. 1448 (Capmany Mem. ii, 275).
|| 3. tr., fig. a) Posseir íntimament, com formant una mateixa naturalesa. Els genis d'un y altre bando encarnavan en sas creacions fins al darrer alè de la seva ànima, Pons Auca 202. El senyor Mandilego encarnava tot axò; era el resumen més acabat del «mallorquinisme històrich», Oliver Obres, v, 198. Dexant a la serena tres catxofes... encarnant cadascuna intencionalment la persona d'un fadrí, Galmés Flor 67.—b) refl. Unir-se íntimament amb algú o amb alguna cosa, com formant una mateixa naturalesa. Per vostros ffets, de vós me desencarn | e pus no us vull amar ne cartenir, | ne cregau gens, per molt que us guart ne mir, | d'essí avant, qu'ab vós jamés m'encarn, Masdovelles 93. Es do de saviesa s'encarna amb ells, Ignor. 48.
|| 4. tr., fig. Penetrar íntimament (un vici, etc.). La supèrbia és huy tan encarnada en lo món, Villena Vita Chr., c. 8.
|| 5. refl. Penetrar endins de la terra la rella de l'arada (Mall.). «S'arada s'encarna» (cf. Rokseth Cult. cér. 44).
II. intr. Posar carn nova una ferida que es va guarint. Engüent groch lo qual és molt bo a sanar tota plaga e a encarnar e exugar, MS Klag. segle XIV, 15. És avinén que fassa hom en aquesta cura... les coses que no encarnen, Alcoatí 49.
III. tr.
|| 1. ant. Fer prendre als animals de caça el gust de la carn per incitar-los a caçar. Enviats-hi En Pero Maça... ab los nostres monteros e ab los cans per ço que els encarnen, doc. a. 1392 (Est. Univ. xiv, 161).
|| 2. Atipar de carn (Empordà, Mall.). Varem matá un' añella, y jo vos assegur que... hey quedárem ben encarnats, Ignor. 21. A l'Empordà es fa un joc de paraules humorístic entre aquest significat i el I || 2, mitjançant aquestes fórmules: «Qui es va encarnar?—Jo i el padrí, a Can Ponnau de Santa Llucia, de carn de cabra». «Qui es va encarnar?—Tots els de casa, el dia de la festa major: vàrem matar dos xais, un cabrit i un marrinxó» (Llofriu).
|| 3. Donar color de carn. Com podets emblanquir les dens e encarnar les geniues, Flos medic. 167 vo. Ayxí mateix hage a daurar totes les ymages y encarnar les testes... y encarnar lo Jesús, doc. a. 1532 (Butll. C. Exc. Cat., xxxi, 179).
Fon.: əŋkəɾná (pir-or., or., bal.); aŋkaɾná (occ.); aŋkaɾnáɾ (val.); əɲсəɾná (Palma, Manacor).
Etim.: del llatí incarnare, mat. sign.