DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ENCOMANAR v. tr.
|| 1. Posar en mans o a càrrec d'algú; cast. encomendar. Lo dit caualler... féu oració deuotament al dit apòstol encomanant-li sa muller com a si matex, Eximplis, ii, 161. Jo faré lo que me aveu encomanat, Lacavalleria Gazoph. Bon capità no abandona | la host que té encomanada, Aguiló Poes. 207. Mare, a la Verge del Carme | encomaneu-me, si us plau, Llorente Versos, i, 228. Bon dia, Verge Maria, | l'animeta us encoman, Salvà Poes. 137.
|| 2. Enviar a dur; encarregar qualcú de portar una casa; cast. encargar.
|| 3. Contagiar. a) En sentit propi: Transmetre una malura; cast. contagiar, pegar. No podré fugir a la montanya menys d'encomanar-me lo mal e de morir, Eximenis Lux. 21. Ja se'm pot acostar, que no li encomanaré cap xacra, Pons Auca 48. Ella va curar-se després d'encomanar la malaltia al seu pare, que d'aquella morí, Víct. Cat., Ombr. 93.—b) En sentit figurat: Transmetre una facultat, tendència, acció, hàbit, etc.; cast. contagiar, pegar. Cada estratagema de la Emília per a desviar-lo de sos pensaments y encomanar-li sos propòsits, Pons Auca 223. An aquet el viure a la montanya no li ha encomanat la resignació, Massó Croq. 22. «El foc s'encomana a la pallissa del costat» (Camp de Tarr.).
|| 4. Fer objecte de la transmissió d'una malaltia o d'altra cosa; refl., prendre d'altri una malura o altra cosa; cast. contagiarse. Ni en Lluís ni la Tuyas s'encomanaren de sa rialla, Pons Auca 266. A dintre del mas, tothom hi estava encomanat, | l'amo, els criats y fins el goç de casa, Caseponce Faules 187.
|| 5. Començar a lligar, subjectar, clavar, etc.; fer aquestes operacions d'una manera incompleta i provisional (Cat.); cast. apuntar. Especialment: a) Reunir dos o tres fils doblant-los sense comunicar-los gens de torsió (Pons Voc. Ind. text.).
|| 6. Menar juntament amb un altre (Mall.). Es diu d'una bístia que va encoblada al coll d'una altra, com el parell que va a llaurar o torna de la llaurada. «Encòmana bé aquesta mula!» (Orient).
|| 7. Fer acompanyar un fil trencat amb algun dels seus veïns, cosa que es fa en els ordits en parar-los, i a vegades en l'ordidor (Pons Ind. text.).
    Loc.—a) Ja es pot encomanar a Déu!: es diu d'algú que consideram en perill imminent de mort o d'un gran dany. «Si arriba a succeir això, ja et pots encomanar a Déu».—b) Encomanar-se a bon sant: posar-se en mans o sota la direcció o confiança d'un home dolent. «A bon sant t'encomanes!»—c) Sense encomanar-se a Déu ni al diable (Cat.), o Sense enc. a Déu ni al dimoni (Mall., Men.), o Sense enc. a Déu ni a Santa Maria (Mall., Men.): sense prendre cap precaució, sense meditar allò que va a fer-se. La Pepeta encarà's ab en Lluís, y sense encomanar-se a Déu ni al diable, li etgegà sens cerimònia:—Veuràs, noy..., Pons Auca 127.—d) Encomanar a bon gat el formatge: confiar una cosa a persona que no en sabrà fer ús, o que n'abusarà. Nosaltres desitjaríem que vós mos esplicàsseu com és assò...—A bon gat encomanan aquest formatge! Sap que som curt de gamba's per aquest negoci!, Penya Mos. iii, 216.
    Refr.—a) «Lo que pots fer tu, no ho encomanis a ningú» (Mall.).—b) «Lo que s'encomana, se compra més car»: vol dir que enviant gent a comprar no s'obté allò que s'obtindria anant-hi l'interessat mateix (Val.).
    Fon.: əŋkuməná (pir-or., or., men., eiv.); aŋkomaná (occ.); eŋkomanáɾ (val.); əŋkoməná (mall.).
    Sinòn.:— || || 1, 2, comanar, encarregar;— || || 3, 4, aferrar, agafar.
    Etim.: del llatí vulgar *incommendare, var. de commendare, mat. sign. || 1.

2. ENCOMANAR v. tr.
Posar la roba dins el cubell o cossi de la bugada (Conflent, Maestr., Cast.).
    Fon.: əŋkuməná (Conflent); aŋkomaná (Morella, Benassal); eŋkomanáɾ (Cast.).
    Etim.: deformació vulgar de encovenar, per contaminació de encomanar art. 1.