Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  endur-se
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ENDUR-SE v. refl.
Emportar-se; dur amb si d'un lloc; cast. llevarse. I, com l'ona arossega les perles i petxines, | desencastar semblava i endur-se'n los estels, Atlàntida iii. Nines, no aneu al Gorch negre, | que'ls bruxots traydors | no se us enduguessen, Verdaguer Jov. 170. Però veliaquí que les monges no'ns la van dexar endur a casa, Oller Rur. Urb. Jo me la vaig endur, en la nit confosa, | de l'enclòs maternal, Maragall Obres, i, 40. Baldament s'ho endugués tot en orris; i sí, que s'ho enduia tot: rames, teles, gent, Ruyra Parada 77. Debades l'aigua hi salta: | tothom el gra s'ha enduit, Colom Tres Tar. 17. «Jo, amb una vegada m'enduia un sermó»: amb una vegada de sentir-lo, l'aprenia (Mall., Men.).
    Fon.:
əndúɾsə (or.); andúɾse (occ., val.); ənduɾsə́ (mall., men.).
    Conjug.:
segons el model dur.
    Etim.:
de dur-se, per prefixació falsa amb en-, produïda per confusió d'aquest prefix amb la partícula en de les formes finites del verb dur reflexiu; formes com me'n duré, se'n dugueren, te'n duries, etc., han estat interpretades com si fossin m'enduré, s'endugueren, t'enduries, etc. (cf. emportar-se, que presenta un cas de falsa prefixació exactament igual al que acabam d'exposar).