DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ENFORCAR v. tr.
|| 1. Penjar a una forca; cast. ahorcar. «Aquest homo mereix enforcar!» (Mall.). Preseren-ne XVII los de la ost nostra... e faem-ne la meytat escapsar e l'altra meytat enforcar, Jaume I, Cròn. 342. Dins en Castella | mor degollada, | alt enforcada | en Aragó, Spill 6892. Tots los altres que hauia preses, tiraçats per la ciutat, foren enforchats, Hist. Troy. 332. a) topon. Sant Pere dels Enforcats: nom d'un poblet situat prop de Montlluís (Cerdanya Francesa).
|| 2. Agafar palla, herba o altra cosa amb una forca (Empordà, Garrotxa, Guilleries, Vallès, Penedès).
|| 3. Punxar, agafar amb una forca o fitora (Olot, Empordà); cast. fisgar, ensartar. Donava gust veure-li enforcar un peix gros, Roger Pera plata 55.
|| 4. Encavalcar-se, muntar eixancant les cames (pir-or.); cast. montar a horcajadas. El minyó salta a terra; el vell enforca l'ase, Caseponce Faules 63.
    Fon.: əɱfuɾká (pir-or., or.); aɱfoɾká (occ.); əɱfoɾká (mall.).
    Etim.: derivat de forca.

2. ENFORCAR v. tr.
|| 1. Trenar i reunir formant forc (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. enristrar. No gaus comprar... ni notz ni avelanes ni sebes enforcades, doc. a. 1313 (RLR, xxix, 68).Enforcar alls o cebes: fer forcs d'alls, de cebes.
|| 2. fig. Ajuntar moltes persones o coses formant com una cadena; cast. ensartar, enristrar. Homes i dones... desitjaven ser útils; i quan el cap de treure els fou cedit, s'hi enforcà de seguida una munió de persones, Ruyra Pinya, ii, 99.
    Fon.: əɱfuɾká (pir-or., or., men., eiv.); aɱfoɾká (occ., Maestr.); aɱfoɾkáɾ (val.); əɱfoɾká (mall.).
    Etim.: derivat de forc.