DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ENTONAR v. tr.: cast. entonar.
|| 1. Començar a cantar per donar el to als altres cantors. Per lo mig de la dita processó anaven diversos grans bordons los quals entonaven e ordenaven los altres preveres, Carbonell Ex. Joan II, c. 56. Hi haja quatre primatxers... los quals tenguen compte de entonar y respondre en les misses cantades, doc. a. 1595 (Hist. Sóller, ii, 830).
|| 2. Començar a cantar. La cançó que ella entona és d'esperança, Canigó x. Àngels que ab arpes daurades | entonau melosos cants, Guiraud Poes. 20. a) ant., per ext., Començar a plorar, a parlar, etc. Axí anant la piadosa Mare entonà un dolorós plor, Villena Vita Chr., c. 223. Suplicant-los Isop que un poch l'escoltassen, començà a entonar ab adolorada veu aquests salutífers exemples, Isop Faules 23.
|| 3. Afinar; cantar o sonar ajustadament al to. Vos mostren deuots la sua clamor, | y al cant entonat ab veu piadosa | ... | tots fan la tenor, Passi cobles 90. No delita lo so entonat en desacordada música, Corella Obres 289. Ets homos y ses trompes tots entonaven p'es matex estil, Ignor. 65.
|| 4. Adornar; vestir o guarnir de coses bones; cast. acicalar, ataviar. Lo compte es va molt entonar e engalanar a les mil marauelles, Boades Feyts 270.
|| 5. fig. Fer que els tons d'una pintura s'adiguin. Una claror apagada entona el paisatge, Rosselló Many. 138.
|| 6. fig. Posar un menjar, una beguda, etc., en el punt que li correspon perquè resulti agradable. «Has entonat bé el brou; està bé de sal i de calent».
|| 7. fig. Donar vigor a un organisme, posar-lo en l'estat d'equilibri que pertoca. «He pres una copa de vi ranci que m'ha entonat el cos». Un glop d'aiguardent i una petita proclama enèrgica us acaben d'entonar, Carner Bonh. 19.
|| 8. fig., intr. Estar a to, en concordància. «Això que dius ara, no entona amb el que has dit abans». «Ara no entones»: ara no parles a to amb la raó.
|| 9. fig. Donar força a la veu; parlar fort. Y dix hu dels pròmens ab veu entonada, Brama llaur. 51.
|| 10. fig. Enorgullir; fer superb, presumptuós. Lo galifant... entonant lo cap i alçant la veu, va dir a los embaixadors, Pascual Tirado (BSCC, v, 65). Lo gall fanfarró pegant-se dos espolsons i entonant lo pit i allargant lo coll, Pascual Tirado (BSCC, vii, 326). Y s'arribà a entonar tant que an es pastorets que anaven a adorar los mirava com a no-res, Aurora 227. Jesús, que mos entonam!— | lo que mos entonarem!, Alcover Cont. 28.
|| 11. fig. refl. Enfadar-se, irritar-se (Mall.). «Saps que s'entona d'aviat, aquest!»
    Fon.: əntuná (or., men., eiv.); antoná (occ., Maestr.); entonáɾ (val.); əntoná (mall.).
    Etim.: derivat de to.

2. ENTONAR v. tr.
Ficar dins tones o bótes. Un ambut gran ab son canó de ferra de enthonar, doc. a. 1420 (Aguiló Dicc.).
    Etim.: derivat de tona.