DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ENUTJAR (ant. enujar). v. tr.
|| 1. Causar enuig; cast. enojar, molestar. Les pedres que nós los gitam dessús no'ls poden mal fer, ni deiús no'ls pot hom enujar, Jaume I, Cròn. 101. Les mies paraules no enugen a ta senyoria, Tirant, c. 328. Y si tan bons documents vos enugen que'ls escriga, Cons. casada 207. Com si la Pepeta li descobrís algun secret o l'enutgés ab sa presència, Pons Auca 99.
|| 2. refl. Sentir enuig; cast. enojarse, enfadarse. Larguea dóna proprietat al bon donador que no s'enug de donar, Llull Cont. 80, 11. Lo comte pregà molt a la comtessa que no se n'enujàs, Tirant, c. 27. Nengú no's deu enujar de qualsevulla treball que porte, Villena Vita Chr., c. 146.
|| 3. (molt dialectal) refl. Amagrir-se; anar malaltís (Orient); cast. enflaquecer, desmejorarse. «En Pere s'és enutjat molt aquest hivern»: s'ha amagrit molt. a) per ext., s'aplica a animals i plantes: Perdre vitalitat o frescor (Mancor, Alq. Bl.).
    Fon.: ənuʤá (or., bal.); anuʤá (occ.); enuʤáɾ (val.).
    Var. ort. ant.: enujar (la forma més freqüent en l'edat mitjana); anujar (Agustí Secr. 193); anuiar (Cauliach Coll., ll. iv, d. 2a, c. 2); anugar (Graal 19).
    Etim.: derivat de enuig.