DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ENVELAR v. tr.
|| 1. Cobrir amb un vel; cast. velar. Féu enuelar la Festa perquè no li vessen la cara, Curial, ii, 31. Lo bastó ab lo qual fo ferit | quant genollat la faç li enuelaren, Anònim (Cançon. Univ. 252). Les dones envelan llur cara quant van al sol, Lacavalleria Gazoph. Envelar a una donzella que's fa religiosa: dar lo vel a una donzella que entra en religió, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. fig. Ocultar, no deixar percebre (sensualment o intel·lectualment); cast. velar. Són a home envelades e amagades les coses sensuals e entellectuals segons que sos senys corporals e sperituals són termenats, Llull Cont. 174, 1. Enuelen-se les enamorades contemplacions, Moral Cons. 21. Mas aquell maluat, que envela les bones pensas, Coll. dames 71. Oy és ira envellada, Canals Carta, c. 37.
    Etim.: del llatí velare, mat. sign., amb el prefix en-.

2. ENVELAR v. tr.
|| 1. Posar vela o veles; guarnir de veles. Especialment: a) Cobrir de vela un lloc (pati, plaça, carrer, etc.) per defensar-lo de la intempèrie, principalment per a celebrar-hi una festa o un acte col·lectiu; cast. entoldar. Envelaren tota la plaça de teles, y ben ruxada y enramada de murta, Antiq. 84. Per corda per envelar la plassa per lo sermó de la Cruzada, doc. a. 1501 (Hist. Sóller, ii, 505). La ciutat féu tenir rench a la plassa del Born, la qual fou tota envalada e ampaliada, doc. a. 1429 (Ardits, iii, 8).—b) Posar la vela a un carro o altre vehicle; cast. entoldar. A sa carrera hi havia un parey d'homos que envelaven un carro, Alcover Rond. i, 244. Per la gran portalada del Hostal de la Bolla... s'engolien carros envelats que anaven arribant de la pagesia, Oliver Obres, ii, 14.—c) Estendre les veles d'una embarcació subjectant-les en els pals de manera que rebin l'impuls del vent; cast. largar vela.—d) Estendre les veles del molí de vent (Mall., Men., Eiv.). Els moliners envelaven desplegant l'entorcillament del drap y subjectant-lo a les perllongues, Galmés Flor 36. «Moliner i molinera, | fa vent i no heu envelat; | i mu mare té es llevat | que li surt de sa pastera» (cançó pop. Mall.).—e) Cobrir els tarongers amb veles per fumigar-los (Val.); cast. entoldar.
|| 2. Envelar-li: anar-se'n, començar a caminar (Mall.); cast. largarse, tomar el portante, partir. «A les cinc de sa dematinada ja li hem envelat cap a Ciutat».
|| 3. fig. Donar gran impuls; exaltar. Anar envelat: estar molt exaltat, obrar amb gran entusiasme (Barc.).
|| 4. (molt dialectalment, a Menorca) substitueix una multitud de verbs que expressen les idees de ‘llançar, posar, aplicar, aficar’, etc. a) Pegar, aplicar una cosa amb violència. «T'envelaré una empenta que et faré tombar». «S'han barallat; s'han envelat un fàitim d'aquells d'aquells». S'exclamà l'amo En Xech com si li haguessin envelat una fuetada, A. Ruiz Pablo (Catalana, vi, 16).—b) Llançar, tirar. «De sa rabiada, ha agafat es mirall i l'ha envelat per sa finestra». Envelar-se de cap: caure de cap. De ses quatre dones que hi havia, a dues els hi va agafar mal de cor, una altra per sortir se va envelar de cap, y s'altra feya uns guiscos qui semblava que es muria, Ruiz Pablo (Catalana, vi, 135).—c) Posar, col·locar, aplicar (en tots els seus significats). «T'has envelat es calçons gruixats, amb aquesta calor que fa!»—d) refl. Posar-se a fer una cosa, començar-la. «Quan vaig sentir allò, me vaig envelar a riure».—e) pron. Menjar-se o beure's. «M'he envelat tres gots de vi i un pastisset».
    Fon.: əmbəlá (or.); ambelá (occ.); embeláɾ (val.); əɱvəlá (bal.).
    Etim.: derivat de vela.