DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ENVELLIR (ant. envelleir). v.: cast. envejecer.
|| 1. intr. o refl. Tornar vell. De XL anys a amunt comensa hom a declinar e a envellir e a tornar lo cors a la terra, Llull Cont. 103, 12. Sabuda cosa és que ànima no envellex, Llull Dem. 100. Qui molt s'hi fexa | la força hi dexa, | cap s'emblanquix, | prest s'envellix | com lo pardal, Spill 8442. Aytant con la persona tardarà o estarà oyint la missa no enuellex, Eximplis, ii, 314. Un llaurador envellint-se en los camps, desitjós de veure la populosa ciutat, pregà sos parents que lo hi portassen, Isop Faules 23. Com passarell que s'envellí en la molsa, Verdaguer Idilis.
|| 2. tr. Fer tornar vell. «Les penes envelleixen molt». Els anys, que tot ho envelleixen, Verdaguer Flors 12.
|| 3. fig., intr. o refl. Perseverar en una acció, hàbit, manera d'esser. Per l'enclinament que Adam pare nostre féu a peccat, s'envellí e s'endureí en peccat lo coratge dels hòmens, Llull Cont. 35, 15. La su'amor no pot molt envellir, Ausias March, xc. Tant són en mi envellits los mals hàbits, ib. cv.
    Refr.
—«De vells, ningú en vol sofrir; i tots volen envellir» (val.).
    Fon.: əmbəʎí, əmbəí (pir-or., or.); ambeʎí (occ.); embeʎíɾ (val.); əɱvəi (bal.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Var. ort. ant.: enuellir; enveylir; enuelir.
    Var. form. ant.: envelleir.
    Etim.: derivat de vell.