Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  enviar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ENVIAR v. tr.
|| 1. Encarregar d'anar a un lloc, a una persona, a una cosa; cast. enviar, mandar. E fo lo conseyl aytal que enuiassen Don Nuno en una galea, Jaume I, Cròn. 59. E nós enuiam-hi vint cauallers e trobaren-lo en aquel loch, Jaume I, Cròn. 71. Que coneguen tu sol vertader Déu esser, e lo teu fill Jhesucrist lo qual tu enviest, Serra Gèn. 105. Escollí de sa mainada, | per enviar-los a la llar del ric, | deu joves que hi duguessin l'ambaixada, Alcover Poem. Bíbl. 52. Enviar per qualcú, o enviar a demanar (o a cercar) qualcú: encarregar de dir a qualcú que vingui. E quan uench lo dissapte, enuiam per nostres nobles qui eren en la ost, Jaume I, Cròn. 59. Barons, què és la rahó per què vosaltres enviàs per mi? volets-me res dir?, Serra Gèn. 245. Una veynada los aconseyà que enviassen a demanar una curandera, Roq. 24. Enviar a dir: encarregar de dir una cosa a algú; dir-la per entremig d'altri. Jo e corectes les letres que'm enuiàs a dir dels canonges, doc. mitjan segle XIII (Pujol Docs. 21).a) fig. No enviar-ho a dir: dir les coses tot dret i clarament, sense eufemismes ni pal·liatius.
|| 2. Posar una cosa en condicions d'esser portada a un lloc per entremig d'altra persona, animal o cosa; cast. enviar, mandar. Et d'açò enviam-vos-en nostra carta ab nostra bolla segellada, doc. a. 1274 (Bofarull Mar. 76). No erraria neguna setmana que no enuiàs pertreyt a la ost, Jaume I, Cròn. 71. De la casa del malalt li enviaven el seu abric, Pons Com an., 23. a) fig., parlant de dirigir coses immaterials a qualcú. Sabé, per reuelació que Deus li enuià, que nostre Senyor li hauia perdonats tots los seus peccats, Eximplis, i, 6. E nostre Senyor li enuià la sua aiuda, Tomic Hist. 53.
|| 3. Llançar cap a un objecte determinat; cast. enviar, lanzar. Lavors ell testimoni donà fugir et enviaren-li dos o tres lances detràs, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 96). Corresponia als besos que li enviava la Merceneta, Pons Com an., 96.
|| 4. refl. (i ant. també no pronominal) Empassar-se, deglutir; cast. tragarse, engullir. «Tot jugant, el nen s'ha enviat una agulla» (Olot, Gir., Empordà). «Tot t'ho envies sense roegar, i llavores et fa mal» (Barc.). No trencar la hòstia consagrada ab les dents, mas doblegar-la e ab la lengua enviar-la, Quar. 1413, pàg. 262. Senyal és, con tu calles, que ja t'has enuiat lo pinyol, Tirant, c. 205. Los fan enviar a les olles una cullerada de ayguardent, Agustí Secr. 174. Abans de tu nexe, ta mare se degué enviar un pinyol d'aubercoch, Ignor. 63. a) ant., usat també en combinació amb la partícula pronominal en (enviar-se'n): Nostre Senyor no us volria més dar tal bocí..., car no sé home en lo món qui no'l se n'enuiàs encara que fos cert que se'n degués ofegar, Tirant, c. 265. Mès la dita hòstia dins la boca, e tench-la apartada en lo paladar, e no la se'n enuià, Eximplis, ii, 224. b) fig. No enviar-se'n cap: no aturar-se cap paraula, no reprimir-se de dir tot el que cal. «Jo no me n'envii cap: dic tot lo que sent» (Mall.).
    Loc.

Enviar-se saliva: veure's obligat a sofrir i callar per respecte o per por.
    Refr.
—a) «Qui hi envia, no hi va» (Bal.); «El qui envia, no va» (Val.); «Qui en vol, hi va; i qui no en vol, hi envia» (Men.): vol dir que moltes vegades les coses surten millor anant-hi personalment l'interessat que enviant-hi un subaltern o qualsevol altre que no hi té tant d'interés.—b) «Qui pets envia, merda espera»: es diu despectivament al·ludint a un enviat que no ha complit bé l'encàrrec que li havien donat (Mall.).
    Fon.:
əmbiá (pir-or., or.); ambiá (occ.); ambiáɾ, embiáɾ, eɱviáɾ (val.); əɱviá (bal.).
    Var. ort.
ant.: embiar (Muntaner Cròn., c. 271).
    Etim.:
del llatí *inviare, ‘posar en camí, trametre’.