DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinņnims  CIT  TERMCAT

1. ERMITA
|| 1. adj. ant. Propi de l'erm, dels ermitans. Per tal dolor no faré vida ermita, Ausias March, xlvii.
|| 2. m. ant. Ermitą; habitador d'un erm per a fer penitčncia. Que vós ab los ermites, monges e preveres..., doc. a. 1377 (Rubió Docs. cult. ii, 188).
|| 3. m. Ermitą, crustaci (Rosselló). Sķpies, llus, botarells..., buldroys, bitxos, ermites, cabres..., a la peixoneria!, Crida d'un peixeter de Ribesaltes (Rev. Cat. ii, 82).
    Etim.: del llatķ erĕmīta, ‘ermitą’.

2. ERMITA f.
Capella situada en un paratge despoblat; cast. ermita. Lo comte... se posą en una deuota hermita de nostra Dona senyora nostra, Tirant, c. 4. Llavors ran de l'ermita, baix del ciprer m'assech, Costa Poes. 2.
    Fon.: əɾmķtə (Barc., Palma); eɾmķta (Val.).
    Intens.:—a) Augm.: ermitassa, ermitarra.—b) Dim.: ermiteta, ermitetxa, ermitel·la, ermiteua, ermitiua, ermitona.
    Etim.: del llatķ eremīta, amb pas del significat de ‘ermitą’ al de ‘residčncia de l'ermitą’.

ERMITĄ, -ANA m. i f.
|| 1. Persona que viu en una ermita i en té esment, sia per esperit de penitčncia i contemplació, sia en complimet d'un encąrrec; cast. ermitańo. Los hermitans en lo comensament de la contemplació... an apartada e asoliada lur ąnima de les coses sensuals, Llull Cont. 282, 30. Com comenēaren los ermitans, que fehien aspre vida en los deserts, Llull Felix, pt. viii, c. 64. Faem-nos venir los hermitans de Montserrat, Pere IV, Crņn. 182. Prenint la mida | e l'exemplar | de contemplar | dels ermitans | sols habitans | en los sechs erms, Spill 15599. Passą el bon hermitą una llarga vida de penitčncia, Rosselló Many. 85.
|| 2. adj. Propi de l'ermitą o de la vida eremķtica. En una sgleya ermitana se encontraren Volentat e Poder, Llull Felix, pt. i, c. 12. Una petita esgleya ermitana, Llull Sta. Mar. 10. Yo fiu ma via | ves la mongia | ben ermitana, Spill 15604. Fer vida ermitana: viure en l'erm o en ermita.
|| 3.   m. Crustaci de diferents espčcies del gčnere Pagurus, i principalment el Pagurus Pridauxii, P. angulatus, P. excavatus, P. striatus, P. callidus, P. pictus, P. timidus, P. oculatus, P. ornatus, P. misanthropus, P. maculatus; cast. ermitańo. Aquests dos darrers s'anomenen ermitą bord a Menorca, i el Pagurus callidus en la mateixa illa té el nom de ermitą pelut. Aquest crustaci sense la closca és dit es bastaix (Mall.), i aquest nom i el d'ermitą tenen llur fonament en el costum de l'animal de canviar de closca aficant-se dins la d'altres animals.
|| 4. m. Antozou de l'espčcie Adamsia Rondeletti (Boscą Fauna Val. 444).
|| 5. m. Perdigot que no té parella (Empordą).
|| 6. pl. Nom satķric donat als habitants de Santa Llogaia d'Algama.
Ermitą: llin. catalą i valencią.
    Refr.
—«El diable, quan fonc vell, se féu ermitą»: es diu al·ludint a persones depravades que en la vellesa es donen a les prąctiques pietoses (Mall.).
    Fon.: əɾmitį (Barc., Palma); eɾmitį (Val.).
    Var. ort. ant.: ermitą; harmitą.
    Etim.: del llatķ eremītānu, mat. sign. || || 1, 2.