DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ERRANT adj.
|| 1. Que va d'un lloc a l'altre sense guia o direcció fixa; cast. errante. Cavalcaran a forma de cavallers caminants, àls errants..., e aquell cavaller qui no irà a forma de cavaller errant, no serà admès en lo torneig, Curial, i, 27. En aquest libre se fa menció de cavallers errants, jatsia que és mal dit errants, car deu hom dir caminants. Erre és vocable francès e vol dir camí, e errar vol dir caminar, Curial, ii, 2. Jo vaig errant y solta per solitàries sendes, Llorente Versos, i, 9. Tu fores qui emparares ma joventut errant, Colom Juven. 65. Tribus errants: tribus que no tenen residència fixa; nòmades. Estels errants: estels que canvien visiblement de situació en el firmament respecte d'altres astres.
|| 2. ant. Qui s'erra o desvia del camí de la veritat o de la llei moral. Vós qui despertau los errants e'ls peccadors, Llull Cont. 20, 25. Los errants en predestinació no cuiden que negun home sia ubligat a fer bé, Llull Cont. 51, 22. No he corregits caritativament los errants, Eximenis Conf. 18.
    Fon.: ərán (Barc.); eránt (Val.); əránt (Palma).
    Etim.: pres del llatí errante, part. pres. de errare, ‘errar’.