Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  esbalair
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESBALAIR v. tr.
|| 1. Deixar atònit, estupefacte; causar una suspensió de la percepció o del raonament per l'excés d'una impressió forta de sorpresa, de grandor, de cosa inesperada; cast. atontar, pasmar, asombrar. Molt usat com a refl.: Espantar-se, meravellar-se molt, restar atònit; cast. pasmarse, asombrarse, atontarse. Fèlix no li poch res dir, mas que tot esbalaït se gità a sos peus, Llull Felix, pt. i, c. 3. Lo cavaller tot esbalayt girà lo cap a son cavall, Desclot Cròn., c. 102. De goig que havien del novell part, tothom anava esbalahit, Pere IV, Cròn. 249. La reyna..., fora de seny, esbalahida, no sabia ab quines paraules de tal mal començàs a doldre, Corella Obres 270. Lo mercader espantat e esbalahit de açò que veya, tornà a pesar moltes vegades la dita fulla, Vida St. Honorat II. Ell se esbalaí de allò, allò lo esbalaí, Lacavalleria Gazoph. La poesia... no's deixa esbalahir per la riquesa, Verdaguer Montseny 39. La gent veu esbalahida | la funeral processó, Llorente Versos, ii, 73. Pujo del fons d'un precipici | esbalaït i trontollant, Carner Monj.58.
|| 2. Desmaiar; minvar la força vital; esmorteir (Alcoi); cast. desmayar, desvanecer. No convé tastar lo vi en dejú perque se troba lo vi al gust amossat y esbalahit, Agustí Secr. 101. Va venir-li al petit una ratxada de tos tan forta que... s'amoratà i esbalaí en tanta de manera que la mare, per uns moments, el cregué ja finat, Ruyra Flames 106.
    Fon.:
əzβələí (or.); azβalaí (occ.); azβalaíɾ (val.).
    Var. ort.
ant.: sbalair (Pere Pasqual, Obres, i, 153); sbeleir (doc. a. 1480, ap. BSAL, iii, 59); asbalasit (Graal 6).
    Etim.:
d'un verb romànic *exblaudire, ‘debilitar (la vista)’, ‘enlluernar’, derivat del germànic blauth- (d'on procedeix l'alemany blöde ‘dèbil’). Esbalair és forma paral·lela del mot antic francès esbloir, francès modern éblouir, ‘enlluernar’, provençal esblauzir, mat. sign. (Cf. Meyer-Lübke REW 2943, Wartburg FEW, i, 404).