DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESBALTIR v. tr.
|| 1. Escampar, propagar. Es troba documentat aquest significat en els següents textos del segle XVII, citats per Aguiló Dicc.: Les robes falces de seda que vénen de Itàlia... se esbaltexen y's venen més prest y més barat que les que són ben texides y sens frau algú a Barcelona; Quant vénen galeres de Itàlia porten tanta sort de robes texides de sedes falses que fent-ne molt barato se esbaltexen per la present ciutat...
|| 2. Esmicolar; reduir a bocins molt petits (Mall.); cast. destripar, desmigajar. Què diré d'aquell qui, la semença | llençada, ressegueix tota la rota, | esbaltint els terrossos esponjosos, Riber Geòrg. 12. a) fig. L'adéu qui cruya violentament el cor, qui'l trenca y l'esbaltex en estellicons sancnants, Galmés Flor 105.—b) refl. Esbaltir-se: esflorar-se, desfer-se en bocins molt petits; desintegrar-se (Mall.). Que mana, mon pare! va dir sa primera salivadeta, y se va esbaltir, Alcover Rond. i, 220.
|| 3. Estabornir; privar de les forces vitals per efecte d'un cop violent (Mall., Men.); cast. aturdir, atontar. Pega fua an en Pere... y ab un poch més l'esbalteix, Alcover Rond. i, 148. Y en Massot no t'ha esbaltit?—Ni m'ha tocat!, Alcover Rond. ii, 279.
|| 4. Condormir o desmaiar, llevar les forces vitals d'una manera suau (Cat.); cast. desmayar, adormecer. Un benestar m'esbaltia que'm dava somnis de cel, Francesc Matheu, Reliquiari, 140 (ap. Aguiló Dicc.).
    Fon.: əzbəɫtí (or., bal.).
    Var. form.: abaltir.
    Etim.: desconeguda. En Lang., xiii, 18, C. Rice ha rebutjat les dues etimologies que s'havien proposat per al català abaltir, variant evident d'esbaltir (segons Brüch, del gàl·lic *adbalo ‘perir’; i segons Spitzer, del llatí *expavitare), i n'ha proposada una altra que sembla tan peregrina com aquelles: el llatí *abballitare, derivat de ballare, amb aquesta evolució de significats: ‘ballar’, ‘fer ballar’, ‘bressolar’, ‘adormir’. Potser aniríem per més bon camí pensant en el germ. spalten, ‘obrir a cops’, ‘estellar’.