DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESBART m.
|| 1. Conjunt d'animals volàtils que volen formant estol (Mall., Men.); cast. bandada. D'aquells aucells... se troben tan innumerable multitud e tants grans esbarts e mandras, segle XV (Col. Bof. xiii, 284). Fugen y jiscan esbarts d'aucells, Aguiló Poes. 84. S'obri totduna com un esbart d'estornells quan el falcó li pega, Oliver Obres, ii, 39.
|| 2. Conjunt d'animals o de persones en moviment (Cat., Bal.); cast. bandada, manada, grupo. «Devers sa Torre Rodona | ses puces hi van a esbarts, | i s'horabaixa es moscards | s'acaben una persona» (cançó pop. Mall.). De les aloges és l'esbart que astora, Canigó xii. Un grandiós esbart d'al·lotea, Alcover Cont. 72. Les perdius corren a esbarts, Salvà Poes. 29.
|| 3. modernament, Grup o associació de persones dedicades al conreu de les danses tradicionals.
    Fon.: əzbáɾt (or., bal.); azbáɾt (occ.).
    Etim.: sembla que esbart és un singular analògic format damunt esbars (interpretat com si fos esbarts i com a plural), que seria la forma originària del mot, procedent del llatí sparsus, ‘espargit, escampat, dispers’ (per la conversió de la p en b, cf. esbargir per espargir, i esbandir del llatí expandere).