Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  esbrancar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESBRANCAR v. tr.
|| 1. Tallar o rompre les branques d'un arbre; cast. escamondar. Selves infecundes... brandades pels Eures animosos que les esqueixen i que les esbranquen, Riber Geòrg. 55.
|| 2. refl. Trencar-se un arbre separant-se les branques de la soca. T'emprèn lo llenyataire, oh atlàntica nissaga, comença't d'esbrancar, Atlàntida ii. Aubercocs i pruneres s'esbrancaven, Rosselló Valldem. 16. a) per ext., Esbrancar-se el molí de vent: rompre's les antenes del molí quan el vent li pega massa fort de darrera (Inca).—b) Esbrancar fesols: treure'n les tavelles (Muntanya, ap. Aguiló Dicc.).
|| 3. Bifurcar; dividir en dues branques. Aèria escala a cada cap s'esbranca | baixant-se a unir les dues al jardí, Canigó iii.
    Loc.

Fer s'uiastre esbrancat: posar-se amb les mans i el cap en terra i amb les cames eixancades per amunt (Mall.); cast. tenerse la tela.
    Fon.:
əzbɾəŋká (or., bal.); azbɾaŋká (occ.).
    Etim.:
derivat de branca.