DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESCÓRRER v. tr.: cast. escurrir.
I. || 1. Fer córrer i sortir (un líquid) d'un recipient o lloc on és contingut, o d'un objecte que n'està mullat. Degolladura petita de manera que poch a poch escorregau la sanch en la boca del falcó, Anim. caçar 33 vo. En manera que escórreguen bé l'aygua, Flos medic. 198 vo. Te vull escórrer tota la sanch, Vilanova Obres, xi, 258. Exprement am les mans la nata per escorre el xerigot, Massó Croq. 47. a) fig. Eix calze... voldria en ell vostres neguits escórrer, Verdaguer Idilis.
|| 2. Eixugar un recipient o altre objecte, llevant-ne tot el líquid que conté o en què està contingut. Ell féu bé cent huytanta parts del riu Eufrates..., axí que en tant lo scoregué e'l partí e l'aminvà, que los enemichs peu calçat entraven per la dita ciutat, Eximenis XII Crestià, 106 (ap. Aguiló Dicc.). Aprés que sien estats estesos e escorreguts de l'ayguo, Flos medic. 190 vo. Jesús morint hi ha escorregut totes ses venes, Verdaguer Idilis. Escórrer els plats, les culleres, etc.: posar-los boca per avall o verticals perquè se'n vagi l'aigua que els resta després de rentar-los. a) fig. Exhaurir, llevar tot el que es tenia de diners o altre cabal. «Els nebots m'han escorregut, i ara no tinc un cèntim».
|| 3. refl. Perdre un recipient el líquid que conté, en sortir aquest de gota en gota o a raig. Aquest torrent se és escorregut en dos dies, Lacavalleria Gazoph. Poden tos rius escorre's, venir al mar tes terres, Atlàntida x. La copa se'ls auria pogut escórrer, Víct. Cat., Ombr. 22.
|| 4. refl. Sortir degotant o rajant un líquid del recipient o lloc on es troba o de l'objecte que n'està mullat. «S'escorre l'aigua per un rec». Aquella aygua score-se-li a la boca e rescore-se-li allí e d'açò's fa lo dit càncer, Anim. caçar 54 vo. Dorma lo pacient sobre la nafra perquè s'escórrega lo que s'aplega en ella, Cauliach Coll., iii, 2a, 5. L'aygua s'escorre avall, Vilanova Obres, iv, 158. Se li escorrien les llàgrimes cara avall, Pons Com an., 11. El gotellar del xàfec... se li escorria pel clatell, esquena avall, Bertrana Herois 23.
|| 5. refl. Passar (el temps), transcórrer. Lo temps se escorre insensiblement, Lacavalleria Gazoph. Tu que la vida prop del llit d'or de l'astre del dia escórrer veus, Atlàntida iii. Ara deixava escórrer's l'últim hivern de la seva, Genís Julita 68.
II. || 1. Fer passar al llarg d'una cosa, o d'un lloc a un altre sense solució de continuïtat; cast. escurrir, correr. Escórrer un llaç: fer-ne passar un cap dins una baga que permet d'estrènyer-lo indefinidament. «No et decantis tant a la vora del llit, que escorres el matalaf i em faràs caure». Aprés de hauer encontrat alçe la lança | y escórrega la mà fins a la roda, Menaguerra Cavall. Lo caualler encontrà a Tirant en una carrera, a ferí'l sobre lo rest, e squillà e no pres, e scorregué al guardabraç dret, e levà-lo-y del tot, Tirant, c. 64. a) Escórrer una calça, un teixit: desfer el teixit estirant-ne un cap de fil.
|| 2. refl. Sortir una cosa del seu lloc anant al llarg d'una altra cosa o passant d'un lloc a un altre sense solució de continuïtat; cast. escurrirse, correrse. «Vaig deixar la capsa a la vora del riu, i va anar escorrent-se fins a l'aigua». Tot de sopte les faldilles | li trepitja un jovenet, | li fa escorre una tabella | de tan pla que posa el peu, Collell Flor. 48. Al ivern dins que'l clap de llum que esgayava la eixida s'escorria endalt, Pons Auca 16.
|| 3. refl. Anar-se'n sigil·losament o insensible, d'una manera lleugera i evitant d'esser aturat; cast. escurrirse, deslizarse. L'hèroe... entre rouredes d'armes i punys batents s'escorre, Atlàntida, iv. Es Bisco no recullí el defiament, ans bé s'escorregué com una anguila, confús, empegaït, Galmés Flor 42.
    Fon.: əskórə (pir-or., or., bal.); askóre (occ., Maestr.); eskóreɾ (val.).
    Conjug.: segons el model córrer.
    Etim.: del llatí excŭrrĕre, ‘anar-se'n corrent’.