DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESCALFOR f. (i mall. escalfó, m.)
Acte i efecte d'escalfar o escalfar-se; calentor; cast. calor, calentura. «El forn porta escalfor»: es diu quan el forn comença a estar calent. «Aquest foc no dóna escalfor». «Pegar (o prendre) un escalfó»: escalfar-se, posar-se prop del foc per llevar-se el fred (Mall.). Ab la fredor del mill lo blat serà defensat dels corchs y de tota escalfor, Agustí Secr. 81 vo. Atrets per l'escalfor de llurs entranyes, Atlàntida, introd. Quina bardissa us ombreja | del migdia en l'escalfor?, Verdaguer Idilís. Y si a sa dolsa escalfor | brota en ells alguna flor, Llorente Versos, i, 153. ¿Qui l'avia fet moure de l'escalfor de la llar de casa?, Massó Croq. 155. S'en anà tot enredat a sa cuyna per prendre un bon escaufó, Ignor. 43. No sap què és entusiasme, escaufó artístich, Roq. 32. Dur molta escalfor: anar molt calent, tenir excitat l'apetit sexual (Mall., Men.). Per ext.: a) Vianda calenta (Camprodon). «Doneu-me un plat d'escalfor».
    Fon.: əskəɫfó, əskəwfó (pir-or., or.); askaɫfoó (Sort); askaɫfó (Ll., Tortosa); əskəwfó (Mall., Men.); əskowfó (mall.).
    Sinòn.: calentor.
    Intens.: escalforeta; escalforassa; escalforota. El meu cos s'amollava a la tovor i escalforeta del llit, Ruyra Parada 18.
    Etim.: derivat de escalfar, amb vacil·lació entre els sufixos -or i -ó. Originàriament la derivació es féu amb el sufix -aó (<-atiōne), del qual és una deixalla la pronúncia escalfoó conservada a Sort. El fet de no pronunciar-se la -r final en la major part dels dialectes catalans fa que es confonguin fàcilment aquells dos sufixos.