DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESCARMENTAR v.
|| 1. tr. Fer agafar recel, desconfiança o por d'alguna cosa per l'experiència del càstig o del mal resultat obtingut; cast. escarmentar. Deu sempre l'alcayt tenir les sues armes..., deu guardar que aquells que hi seran que no les furten... ans deuen molt scarmentar els qui ho fessen, Cost. Esp. 141. Serà consell | de home vell | ja scarmentat, Spill 709. Que li tirem bombarda per scarmentar los altres, doc. a. 1495 (BSAL, x, 128). Ja se'n desdirà de lo que ha dit... Potser l'escarmentaran, Vilanova Obres, xi, 205. a) refl. o intr. Agafar recel, desconfiança o por, per l'experiència del càstig o del mal resultat obtingut; cast. escarmentar. Escarmentau per altra vegada, Torra Dicc.
|| 2. tr. Escarmentar alguna cosa, fer escarment de alguna cosa: Alicujus rei periculum facere, alicujus rei experimentum capere, Lacavalleria Gazoph. Aver escarmentat alguna cosa: Aliquid experimento didicisse vel comperisse, ibid.
|| 3. Espantar, esvalotar una bèstia, generalment de peu rodó (Olot); cast. espantar.
    Refr.—a) «Qui no s'escarmenta amb una, no s'escarmentarà amb ninguna» (Cat., Val.).—b) «Dels escarmentats surten els avisats» (Cat., Val.).
    Fon.: əskəɾməntá (or., bal.); askaɾmentá (occ.); eskaɾmentáɾ (val.).
    Sinòn.: escalivar.
    Var. form.: escaramentar (Nebrija Dicc.).
    Etim.: incerta. Escarmentar sembla esser paraula d'ús circumscrit al català, castellà i portuguès; en les altres llengües romàniques no es troba. Diversos etimòlegs han tractat d'explicar l'origen del cast. i port. escarmentar: Diez EWb 448 diu que pot venir del llatí excarminare, ‘rastellar, rampinar’, o derivat de l'italià scarnamento, ‘descarnament’; Carolina Michaelis ha fet venir el portuguès escarmentar del llatí experimentum, ‘experiència’ (cf. Körting LRW 3343); J. Cornu en la seva «Portugiesische Grammatik» 247 (Grundriss 998) posa la forma vulgar portuguesa escaramentar com a exemple d'epèntesi vocàlica per escarmentar o escramentar (forma que, segons Körting LRW 3343, és derivada per Cornu del llatí excrementum, encara que ell no ho diu expressament); Gottfried Baist (ZRPh, v, 246) suposà que l'esp. escarmiento venia del llatí *excarpimentum, derivat de excarpere, ‘extreure’, però després el mateix filòleg canvià d'opinió i suposà com ètim de escarmentar un verb llatí *excarmentare ‘rampinar’, opinió que ha estat acceptada per Meyer-Lübke (REW3 2957). Davant la inconsistència de les formes hipotètiques arbitrades pels etimòlegs i davant la dificultat de l'evolució semàntica que impliquen les etimologies proposades per Diez i Baist, ens inclinam a admetre com a probables dues solucions: a) l'ètim experimentum (ja proposat per Carolina Michaelis); b) l'ètim germ. skirnjan ‘escarnir’. A) L'etimologia experimentum té damunt les altres proposades l'avantatge de coincidir completament amb el significat de escarment i escarmentar (car un home escarmentat és precisament un home «experimentat») i que sembla confirmar-se amb les frases que hem citades del Gazophilacium de Lacavalleria: «escarmentar alguna cosa, fer escarment de alguna cosa: alicujus rei experimentum capere». L'única dificultat que es pot posar a aquesta etimologia és la conversió de la p en k; però pot explicar-se per influència d'altres mots com escarmenar.—B) Una altra solució possible és que escarment sigui una contracció de escarniment (i el cast. escarmiento seria contracció de escarnimiento). Sembla afavorir aquesta idea el passatge del nostre Eximenis citat pel Diccionari Aguiló i que diu: «No és dubte que Nostre Senyor no faça a la fi un gran escarniment e càstic» (Eximenis, Dones, 19), on sembla evident que el mot escarniment equival a escarment. No és gens segura aquesta explicació, però de totes maneres sembla més probable que les fundades en excarminare, scarnamento, excarpimentum i excarmentare.