DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESCARNIR v. tr.
|| 1. Fer burla malèvola per cobrir de ridícul o d'afront qualcú; cast. escarnecer. Paor nos dàvem que'n fóssem escarnits, Jaume I, Cròn. 273. Aquells hòmens qui són contrets e jeperuts o torts..., si hom els escarnex o'ls desonra per raó del defalliment que han en lurs membres, pus greu los sabrà e major onta se'n daran, Llull Cont. 108, 19. Desig fort esser delgat per tal que cant uaig per la ciutat e'm veen les dones, que no m'escarnesquen, Eximenis Terç, c. 45. Esta família condenà no sab més que escarnir y comprometre, Guinot Capolls 54. a) usat alguna vegada com a intr. (ant.): Stant ell un jorn en una tauerna scarnia dels romeus qui anauen al sant sepulcre, Eximplis, i, 179.
|| 2. Menysprear ostensiblement (Empordà, Camp de Tarr.); cast. despreciar. «Ell l'escarnia a no poder més: com que l'avorria!» (Borges del C.). «No és pas d'escarnir!»: es diu d'una cosa que mereix estimació, que no és menyspreable (Llofriu).
|| 3. Imitar algú en la veu, accions, maneres, etc., per burlar-se'n malèvolament o per afrontar-lo (or., occ., val., bal.); cast. remedar. En Boc segueix cridant: Que't pegaré mitja dotzena d'esclafits... Y el porqueret, en veu baixa perque no el senta, l'escarneix, dient: Jo sí que te n'etzibaria de xisclets!, Rosselló Many. 147.
|| 4. Imitar; fer molt consemblant (la veu, el gest, l'acció, un treball, etc.); cast. remedar, imitar. Tench grans disposicions per escarnir, d'ase en avall, casi totes ses criatures irracionals, Maura Aygof. 14. No ploris, petitó! digué En Caparrut, escarnint el to de les mares qui distreuen els infantons, Galmés Flor 39. Era la cançó, la ditxosa cançó de la seva noia, escarnida per un, per cinc, per tres dotzenes de pianos, Pons Com an., 81. «Això és molt ben escarnit»: es diu d'una cosa molt ben imitada (Llofriu).
|| 5. Oferir un preu irrisori per una cosa (Tortosa). «Vaig a vendre-ho, i si m'ho escarnixen, hi pego foc».
    Refr.
—«Qui escarneix, el diable segueix»: es diu per recriminar els qui tenen el costum d'imitar malèvolament i per escarn la veu o els gests dels altres (Llofriu).
    Fon.: əskəɾní (pir-or., or., bal.); askaɾní (occ., Maestr.); eskaɾníɾ (val.); əsсəɾní (Palma, Manacor).
    Conjug.: segons el model partir.
    Etim.: del germ. skirnian, ‘fer befa’ (paraula germànica molt introduïda en les llengües romàniques, cf. l'it.schernire, el vell fr. écherner, el cast. escarnir y escarnecer, etc.).