DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESCLAFIR v.
|| 1. intr. Fer un soroll sec com de cosa que esclata, que es trenca o es dispara amb força; cast. estallar, chasquear. Fer esclafir los dits, esclafir de dits, Digitis concrepare, Lacavalleria Gazoph. Esclafir de dents o esclafir (les dents): Vaig sentir que se'm glaçava la llengua i que les dents m'esclafien, Ruyra E-Ch 24. Va començar a esclafir l'oli en lo paelló, Pascual Tirado (BSCC, iii, 10).Esclafir (la perdiu): fer un soroll especial, sec, la perdiu de reclam (Mall.). Esclafir (la bassetja, el fuet): fer el soroll sec característic les xurriaques, la bassetja, en pegar-hi o disparar-la.
|| 2. Esclatar, rompre's violentament una cosa produint un soroll sec o un esbocinament d'escampadissa sobtada (val., mall.); cast. estallar, reventar. «Eixa bombilla ha esclafit» (val.). «Has posat aigua massa calenta dins sa botella i ha esclafit» (mall.). Com una bambolla de sabó que esclafeix, Alcover Rond. vii, 75.
|| 3. intr. Començar sobtadament de produir un soroll; cast. romper. Com les batalles foren prop que's veren, començaren d'esclafir les trompetes e anafils, Tirant, c. 372. Les campanes esclafixen a ventar, Serres Poes. Gand. 35. Un crit de sopte més agut y horrible | va esclafir entranyable, amenaçant, Costa Trad. 120. Esclafir de riure (o a riure, o tr., esclafir la rialla): posar-se a riure sorollosament. Esclafir de plorar (o a plorar, o tr., esclafir el plor): posar-se a plorar sorollosament. Lo que jo no comprench és com tenen seriedat per no esclafir de riure, Ignor. 23. Y al fi esclafeix riu que riuràs, Guimerà Poes. 214. Es posaven sèrios a estones, fins que esclafien a riure, Massó Croq. 67. Després d'esguardar-nos una llarga estona, esclafí a riure, Ruyra Parada 31. Totes esclafiren amb unes riaies més fortes!, Alcover Cont. 295. Esclafí amb un esclató de plors, Rosselló Many. 222. Esclafeixen a plorar | a chor totes les veïnes, Caimari Edif. 88. La masovera acota el cap i es mossega els llavis per no esclafir la rialla, Bertrana Herois 104. a) absol., es diu generalment esclafir en el sentit especial de ‘esclafir la rialla’: Jo hauria esclafit, padrina!, Penya Poes. 292. Ses joves es capavall | me donen entre sempentes | y esclafint més fort que may, Roq. 11.—b) Rompre a parlar; començar sobtadament a parlar. «Que no veniu?»—esclafia la Pepa esverant-se pel cruixit dels passos, Pons Auca 11.
|| 4. tr. Fer esclafir; fer produir un soroll sec; fer esclatar; cast. chasquear, restallar. Per fi va a qui més la fona | pot esclafir o allargar, Ros Rom. 118. «La xica ha esclafit un plat»=l'ha trencat (Benissa). Els verdums... esclafiren un piulet breu com un surt i reprengueren el vol, Ruyra Parada 61.
    Fon.: əskləfí (pir-or., or., bal.); asklafí (occ., Maestr.); esklafíɾ (val.).
    Sinòn.: petar, esclatar.
    Etim.: onomatopeia com la de esclafar, relacionable amb l'ant. alt-alem. klapfen, ‘ressonar’ (cf. Meyer-Lübke REW 4706a).