Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  escola
veure  escolà
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESCOLA f.: cast. escuela.
|| 1. Lloc (edifici, habitació, establiment) on s'ensenya o es comuniquen coneixements. Un abat tramès un monge en escoles; aquell monge... com fo en escoles e fo ab los hòmens mundans, après lurs custums e ublidà les sues, Llull Blanq. 56, 4. Los clergues... aprenen et stan en escoles, Llull Cavall. 8 vo. Aquella dona era philosophia, les cases, ço és, les escoles de la qual Boeci havia molt sovinejades, Genebreda Cons. 27. Escola primària o elemental: aquella on s'ensenyen les primeres lletres. Escola superior: aquella on es perfeccionen els coneixements adquirits en les escoles elementals. Escola Normal: aquella on estudien els qui aspiren a esser mestres oficials de primera ensenyança. Escola de Comerç, de Belles Arts, del Treball, de Nàutica, d'Agricultura, etc.: cadascun dels establiments on s'estudien aquestes especialitats. Escola pública: la que és sostinguda per l'Estat. Escola laica: aquella on no es dóna ensenyança religiosa. Escola Pia o Escoles Pies: institució docent regida per religiosos de la Congregació fundada per Sant Josep de Calasanz. Escola de jueus: (ant.) sinagoga. Volem que puxats fer escola ho escoles ho oratori ab rotlle o ab rotlles, axí com tots los juheus dels altres lochs, doc. a. 1327 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Un estable ab botiga que solia esser escola dels juheus davant les damun dites cases, doc. a. 1536 (Segura Hist. Sta. Col. 78).Fer escola: ensenyar de llegir, escriure o altres coneixements. Tenir escola: (ant.) fer escola. Pare no pot reebre us de fruyts en re que fill famílies guaayn tinent escola per mostrar a altres, Cost. Tort. VI, ii, 3. Anar a escola: assistir a les lliçons en una escola. Sortir d'escola: anar-se'n del local on s'ensenya, després d'acabada la lliçó.
|| 2. Ensenyament; acte d'ensenyar; efecte de l'ensenyança; conjunt de coneixements que s'adquireixen per via d'altri. Altres senyors de la vila se cuydaren del ninet y prometeren atendre a la seua educació y escoles, Penya Mos. iii, 158. Els homes ataquen i es defensen amb gran escola, Espriu Anys 145. Haver-hi escola: donar-se lliçó, esser dia o època d'assistir a l'escola. Y els dijous que no hi ha escola feinejareu amb amor pel temple, Ramis Clar. 17.
|| 3. Conjunt de professors i alumnes d'un centre d'ensenyança. «Ara passa una escola que va a visitar el museu».
|| 4. Conjunt de mestres i deixebles d'una doctrina determinada (científica, filosòfica, artística, etc.); doctrina o conjunt de doctrines, mètodes o estils propis d'un conjunt de deixebles d'un mestre determinat. Formar escola: tenir seguidors de la pròpia doctrina. No sols ho mostra la experiència, mas encara ho condempna tota la scola nostra, Alcanyís Reg. pest. 13. Es ferits d'aquest mal forman no casos aislats sinó una vertadera escola, Roq. 46. Ramon Llull... agosarat pera rompre ardidament les preocupacions d'escola, se llença a escriure en vulgar, Obrador Arq. lit. 40.
|| 5. Doctrina o conjunt de doctrines, mètodes o estils propis d'un conjunt de deixebles d'un mestre determinat.
|| 6. fig. Allò que alliçona, que fa aprendre o experimentar. L'escola de la desgràcia: el conjunt de dissorts que escarmenten o fan esmenar. Escola de les virtuts: exemples o pràctiques que fan adquirir bons hàbits morals. En la escola de la vida evangelical, Vilanova Carta (ap. Menéndez Pelayo Heter. iii, 87). Vivint en lo món, stant en aquella scola de virtuts, ço és en la excellent companyia de aquest Senyor, Villena Vita Chr., c. 235.
    Refr.

—«Sempre plou quan no hi ha escola»: vol dir que les coses bones que l'atzar ens porta, moltes vegades vénen inoportunament, quan no podem aprofitar-les (Val.).
    Fon.:
əskɔ́lə (pir-or., or., eiv.); askɔ́la (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestr., Cast., Val.); askɔ́lɛ (Tremp, Sort, Ll., Gandesa, Falset, Sueca, Alcoi); askɔ́lɔ (Pobla de S., Alacant); əskɔ́lɛ (Puigcerdà, Maó); əskɔ̞́lə (Mall., Ciutadella).
    Intens.:
—a) Augm.: escolassa, escolarra, escolota.—b) Dim.: escoleta, escoletxa, escoleua, escoliua, escolona, escolarrina.
    Sinòn.:
|| 1, estudi.
    Etim.:
del llatí schŏla, mat. sign. || 1.

ESCOLÀ m.
|| 1. ant. Deixeble; aprenent; cast. escolar, discípulo, alumno. Enuiaren-nos a dir al uespre per aquel escolà qui anaua entre nós, Jaume I, Cròn. 42. Com lo foll escolà qui no sab aprendre so que'l mestre li demostra, Llull Cont. 341, 10. Un maestre legia una greu liçó a sos escolans, Llull Felix, pt. ii, c. 3. Tota la universitat dels escolans, estudiants en lo general studi, doc. a. 1302 (Finke Acta Ar. 922). Que tot mestre e scolà de tixidor... deie texir bé e leyalment lo drap, doc. a. 1387 (Col. Bof. xl, 303). Los escolans, de qui Venus és mestre, Ausias March lxxxvii.
|| 2. Home o noi que serveix en una església o monestir per a ajudar a missa i altres ministeris de l'altar i per a guardar el temple i la sacristia; cast. sacristán, monago, monaguillo. La VI part sia donada als clergues et als escolans, doc. segle XIII (Miret Templers 543). No oblit dels escolans de la cappella e de la almoyna e dels infants qui de la almoyna són nodrits sagrament e homenatge reebre, Ordin. Pal. 112. Quant s'escolà surt fent de lluny renou de claus, Ignor. 32. Escolà major: el sacristà o caporal dels escolans. Escolà petit: el noiet que ajuda als serveis d'una església sota l'autoritat de l'escolà major o dels clergues. Manam que los dos escolans petits... no'ls dexan exercir ningun offici sens que no aportan sabates y calses, doc. a. 1570 (arx. de la Catedral d'Eivissa). Escolà de cor o de cant: el qui té per missió principal cantar en el cor.
|| 3. Escolà d'amèn: persona mancada d'idees pròpies o que accepta servilment les dels altres (Cat., Val., Bal.). Deya que no eran més qu'uns escolans d'amèn, Aguiló Rond. de R., 191. Si crida, no replicar-li, | ans dir-li que rahó té; | per fi, sereu escholans | que a tot responeu amèn, Ros Rom. 90.
|| 4. fig. Persona astuta. «Quin escolà!»«Ets un bon escolà».
|| 5. Peix teleosti de l'espècie Lota elongata Riss. (Barc., Tarr.); cast. lota. (Griera Voc. peixos 48).
    Cult. pop.
Festa dels escolans: festa de la Invenció de la Santa Creu, que en algunes esglésies es dedicava antigament a benefici dels escolans. Ells curaven de guarnir tota l'església i sobretot l'altar major, generalment amb una gran creu de roses; feien un captiri i es celebrava un ofici solemne. A les esglésies on no es feia aquesta festa, els escolans guarnien altarets a l'entrada del temple, tots enramats amb roses, i captaven a profit d'ells. (Cf. Amades Diad. ii, 30).
    Refr.
—a) «Entre el rector i l'escolà diuen la missa»: vol dir que amb l'ajuda modesta d'una persona de poca significació es poden fer coses importants.—b) «Segons canta el rector, respon l'escolà»: vol dir que les persones subordinades solen obrar conforme a l'exemple dels seus superiors.—c) «El rector no es recorda de quan era escolà»: significa que les persones arribades a certa categoria pretenen que els inferiors obrin de manera diferent d'així com obraven elles quan eren de més poca edat o de menor significació.—d) «Es muní de s'escolà, cantant ve i cantant se'n va» (Ferrer Dicc.).—e) «Escolà que ven la cera i està sense comanar, rapavèrunt de l'altar» (Val.).—f) «L'escolà de Quart, sempre va corrent i aplega tard»: es diu del qui s'afanya molt i progressa poc (Val.).—g) «Escolà, rata pa, rata vi, rata moles de molí» (Empordà); «Escolà, rata pa, rata vi, rata rodes de molí» (Tortosa); «Escolà, rata pa, rata vi, menja moles de molí» (Val.): dita que s'aplica als escolans per burlar-se d'ells o fer-los enfadar.
Escolà: llin. existent a Barc., Ll., Tarr., Agramunt, Anglesola, Aranyó, Balaguer, Margalef, Mollerusa, Sapeira, Benissa, etc.
    Fon.:
əskulá (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); askolá, eskolá (occ., val.); əskolá (mall.).
    Var. ant.:
escolan (doc. a. 1310, ap. RLR, x, 69).
    Intens.:
—a) Augm.: escolanàs, escolanarro, escolanot.—b) Dim.: escolanet, escolanetxo, escolaneu, escolaniu, escolanó.
    Etim.:
del llatí vulgar *scholānu, format de schŏlāre, mat. sign. || 1, per canvi de sufix.