DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESCULL m.: cast. escollo, arrecife.
|| 1. Roca que surt a flor d'aigua o molt prop de la superfície de l'aigua, de manera que les embarcacions poden topar-hi. D'esculls t'aparta | de naufragar, Spill 12758. Si la proa de sos desigs bat los esculls, Corella Obres 184. Ni dich yo, per ço, que moltes no's troben | muntar en naus velles, batent los esculls, Proc. olives 2082. Com les ones del mar en un escull, Costa Poes. 24.
|| 2. fig. Dificultat o obstacle greu i perillós. Prou esculls trobarà son esperit, Canigó iii. D'aquells que podien y devien apartar los esculls de la carrera que... havia comensat, Genís Julita 52.
|| 3. Capa prima, a manera de crosta, que es fa damunt la pedra de cot (Men.).)
|| 4. Crosta de brutor que es forma damunt la pell (Men.).
|| 5. Aspecte sanitós i bell de la cara d'una persona (Pena-roja, Benassal). «Eixa xica fa bon escull»: fa bona cara, està sana de color.
|| 6. Frondositat d'arbres i plantes (Benassal).
    Fon.: əskúʎ (or.); eskúʎ (occ., val.); əskúј (bal.).
    Var. ort. ant.: escul (Muntaner Cròn., c. 165); escuy (Hist. Troy. 324); scuy (Febrer Inf. xviii, 16).
    Intens.: escullet; escullot (D'un scullot avisava altra squeia, Febrer Inf. xxiv, 28).
    Etim.: del llatí scŏpŭlu, mat. sign. || 1.