DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESCUMA f.
|| 1. Multitud de bombolles que es forma a la superfície d'un líquid violentament agitat o dins el qual es produeix un gas, o a la boca o a la pell d'un animal; cast. espuma. Col·liri de l'escuma de mar ho de sal nitre, Alcoatí 34 vo. Quant és més ventosa tant fa més scuma, Albert G., Ques. 11. Amb sos braços i peus, blancs com l'escuma, Canigó ii. Porta a la padrina | el vas ple d'escuma de la llet que muny, Alcover Cap al tard, 8.
|| 2. Escòries, impureses que es formen a la superfície d'un metall en fusió; cast. espuma.
|| 3. fig. Part més baixa i menyspreable d'un conjunt, especialment d'una col·lectivitat social; cast. hez. «A la manifestació hi anà tota l'escuma del poble». La gent honesta fuig y's recata per no alternar ab aquesta escuma, Vilanova Obres, iv, 115.
|| 4. fig. La part més escollida (en bé o en mal), la sumitat o màxima representació d'una cosa (Mallorca); cast. flor y nata. Esser s'escuma de sa netedat: esser extremadament net. Una botiga que, encara que de poques taules, era l'escuma de la netedat, Penya Mos. iii, 115. Esser l'escuma de la pesta: esser dolentíssim, extremadament dolent. Es petit era un taravella de s'escuma de sa pesta, Aguiló Rond. de R. 14. Es jansenistes eren de s'escuma de sa peste perquè duyen es mal ben amagat, Aurora 274. a) L'escuma: el capell o ametló de seda de millor classe, la flor dels capells (València).
    Fon.: əskúmə (pir-or., or., bal.); askúmɛ, askúma (occ.); eskúma (val.).
    Sinòn.: bromera, sabonera.
    Etim.: del germànic skūms, mat. sign. || 1, convertit en *scūma per analogia del sinònim llatí spūma.