DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ESGARRAR v. tr.
Esquinçar, estripar (Ribera d'Ebre, Maestr., Cast., Val., Al.); cast. desgarrar, rasgar. «Portes el vestit tot esgarrat». «Me vaig esgarrar aquell dia un parell d'espardenyes noves». De tafatà carmesí foradat de tela molt usada y esgarrada, Inv. Bertran, a. 1614. Esgarrar-se de plorar: plorar extremadament (Tortosa). Sa mare n'està a la cuina esgarrant-se de plorar, Moreira Folkl. 63. Esgarrar-se: trencar-se el sés per l'esforç excessiu en fer de cos; trencar-se el canal genital una dona en l'esforç del part (Val.); avortar (Molló).
    Fon.: azɣará (Gandesa, Tortosa, Morella); azɣaráɾ (Cast., Val., Al.).
    Sinòn.: esqueixar, esquinçar, estripar, xapar.
    Etim.: derivat de garra ‘urpa’, probablement a imitació del cast. desgarrar, mat. sign.

2. ESGARRAR o ESGUERRAR v. tr.
|| 1. ant. Tallar la garra o part inferior de la cama; cast. desjarretar. Era una mutilació que s'aplicava com a càstig de certs delictes, i especialment als esclaus fugissers o trescadors fora de llocs permesos, o portadors d'armes prohibides. Que tot catiu a qui seran atrobades armes..., a la primera vegada rebe cent asots e a la segona vegada... sia esgarrat, e a la terça perda lo peu, doc. a. 1406 (BSAL, xxi, 348). Que tot catiu moro o turch qui sia atrobat en qualseuol loch de tota illa mige leuga prop de mar fora lo terme de la Ciutat, que sia sgarrat, doc. a. 1451 (ibid. 351).
|| 2. Mutilar; tallar un membre o ferir de manera que quedi visible el defecte produït per la ferida; cast. lisiar. Al entrar que els faeren conseguí aquel de caual de la yns, e esgarrà un caual al tornar que ells se'n fayen, Jaume I, Cròn. 41. Aucís lo que era capità de la casa, e esguerrà-los e esglayà'ls tant que'ls que y eran establits... desempararen la casa, Pere IV, Cròn. 189. Ell fou esgarrat de peus y mans, Pedibus manibusque mutilatus est, Lacavalleria Gazoph. L'altre dia vaig esgarrar un cotxero que se'm va propassar de llavi, Vilanova Obres, xi, 96. a) refl. Avortar una ovella (Andorra, Bagà).
|| 3. Fer malbé; fer una cosa malament (or., occ., bal.); cast. estropear. «Se'ns ha esgarrat la collita d'enguany per les solellades de darrera hora». «El forner ha esgarrat el pa, tan ben pastat que estava!»«El sastre m'ha esguerrat el vestit». Esgarrar la vinya: podar-la malament, tallant allò que no convenia tallar. «L'ha esguerrat!»: es diu d'un qui ha tingut mala sort en una empresa decisiva, com casar-se, posar comerç, etc. Són macarrons de Nadal; si bullen cinch minuts més, los esguerro, Vilanova Obres, iv, 29. És un matusser, que no ha tocat res que no ho hagi esguerrat, Ruyra Parada 142. Esgarrar el camí: errar-lo, prendre un camí per un altre. El cavaller havia esgarrat el camí, Rosselló Many. 229. Esgarrar-se o faltar a lliçons: deixar d'assistir a les lliçons, Torra Dicc.
    Refr.—a) «Viatge esguerrat, cap a casa!»: es diu quan s'ha anat a un lloc on no hi ha ningú o on no s'ha trobat la persona que es cercava (Men.).—b) «Si es poguessin fer les coses dues vegades, n'hi hauria poques d'esguerrades» (Mall.).—c) «No hi ha collita més esguerrada que la que no és sembrada» (Rojals).—d) «Any de bolets, any d'ovelles esguerrades» (Amades Past.).
    Fon.: əzɣərá (pir-or., or., bal.); azɣará (occ., Maestr.).
    Conjug.: regular segons el model de cantar. En les formes rizotòniques la vocal tònica pot esser a (esgarro, esgarres) o e (esguerro, esguerres). Les formes amb e radical s'han originat de les en a per la incertesa de la vocal en les formes no rizotòniques en els dialectes oriental i baleàric, en què es pronuncia əzgərá amb ə, que tant pot representar una a com una e. Per això en aquests dos dialectes predomina la forma esguerrar, mentres que en el català occidental, en què es distingeix la a àtona de la e, la forma única és esgarrar, conforme amb l'etimologia.
    Sinòn.:— || 2, llesiar, baldar, afollar, esgarriar;— || 3, espatllar, espanyar, fer malbé, malmetre.
    Etim.: derivat de garra en el sentit de ‘part de la cama’ (mot d'origen gàl·lic que cal no confondre amb el castellanisme garra que significa ‘urpa’).