DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESPARGIR v. tr.: cast. esparcir.
|| 1. Separar en diferents direccions les parts que formaven un conjunt. Per fer tornar a la vostra bandera les gents qui's són spargides, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxii, 125). Deçà y dellà tantost se spargiren, Brama llaur. 98. La soberga calor diseca la humiditat sudoral e spargeix-la, Albert G., Ques. 33 vo. La borrasca espargí les naus, Lacavalleria Gazoph. Prop del remat qui pastura | espargit per la planura, Costa Trad. 61. «El vent ha espargit els núvols». «El temps s'espargeix»: vol dir que s'aclareix, que es dissipen els núvols. a) fig., aplicat a coses immaterials: Ne per adversitat de temps..., ne per por d'ells mateis haguessen poscuda llur amor espargir ne refredar, Decam. i, 57.
|| 2. Estendre, posar damunt una extensió major. A fi que ell prenga algun creximoni és menester espargir sobre lo munt psalmitre, Agustí Secr. 81. Del fum que el vent destroçava y espargia per tot, Oller Fig. pais. 240. Quina sensació més agradable se m'espargeix per tot jo!, Massó Croq. 115. a) Divulgar, estendre un so, una notícia. E també spargiren veu que'n volien donar llibertat a la terra, Boades Feyts 9. Per tot las campanas espargeixen son trist so, Aguiló Poes. 208.
|| 3. Deixar sortir o expansionar allò que estava reclòs. «Anem a espargir-nos un poc, que ja hem treballat prou».
    Fon.: əspəɾʒí (pir-or., or., bal.); aspaɾʤí (occ.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Sinòn.: esbargir, escampar.
    Etim.: del llatí spargere, mat. sign. || 1.