DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ESPATLLAR m. ant.
|| 1. Peça de l'armadura que cobria les espatlles del guerrer o del cavall de guerra; cast. espaldar, hombrera. Les quals dites cubertes de cavall són huyt peces, ço és dos spallars e una peça dels pits, dos frontals, la gropa, la sobregropa e lo baticul, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 2. Os de l'espatlla del cavall. Alguns hòmens hi ha que quant lo cauall és enayguat... els fan un sedeny a la fi del coll a dos dits del espatlar, Dieç Menesc. ii, 41 vo.
    Etim.: del llatí medieval spatŭlare, mat. sign., derivat de spatŭla ‘espatlla’.

2. ESPATLLAR (dial. espatlar i espalar). v. tr.
|| 1. Malmetre, fer malbé; posar en mal estat; cast. estropear. Tres lits ab colgues tots spatllats, doc. a. 1546 (Alós Inv. 61). Ab los petarts se espatllan y se descomponen moltas màchinas de guerra, Barra Artill. 129. El dia de la Novia no's volgué jitar en ella per no jafar-li les randes ni espalar-li la camisa, Rond. de R. Val. 65. Aneu-se'n a ca'l menescal a compondre l'embocadura que us espatlleu ab aquexes expressions lletges, Vilanova Obres, xi, 172. Espatllar-se un braç: dislocar-se'l, posar-se'l en estat d'inutilitat. Espatllar-se (un malalt): empitjorar, posar-se més malament. «Com te trobes?—Si no m'espatllo, vaig per bé». Espatllar-se (el temps): canviar-se el temps atmosfèric de bo en dolent.
|| 2. refl. Fer-se mal en una caiguda (Ribagorça, Val., Sanet); cast. deslomarse. «A veure si caus de l'escala i t'espales!» (val.).
    Loc.—a) Amb molta salut el pugui espatllar!: es diu al qui estrena un vestit o calçat nou, expressant-li el desig de llarg temps de poder-lo portar amb salut.—b) El vell Escanya, anava descalç a casa seva per no espatllar les ratjoles: es diu al·ludint a una persona molt avaruda (Manresa).—c) L'aigua espatlla els camins: ho diuen els qui són afectats de beure més vi que aigua (Empordà).
    Refr.—a) «Val més espatllar sabates que llençols»: es diu per significar que és preferible treballar i trescar molt, encara que sigui per necessitat de guanyar-se la vida, que estar-se a casa seva per malaltia.—b) «Cosa espatllada, cosa adobada» (Manresa).—c) «Home casat, ruc espatllat» (Borén).
    Fon.: əspəʎʎá (pir-or., or.); aspaʎʎá (Ribagorça, Pallars, Tremp, Ll.); aspaɫɫá (Gandesa, Tortosa); aspaɫáɾ (Val., Altea, Sanet, Cocentaina); aspaɫɫáɾ (Pego, Alcoi).
    Sinòn.: espanyar, espellar, fer malbé, malmetre, tudar.
    Etim.: probablement derivat de espatlla o espatla: no es veu clara l'evolució del significat, encara que podria explicar-se per ‘rompre o dislocar l'espatlla’ com a accepció originària. Així ho sembla corroborar el fet d'existir una malaltia anomenada vulgarment espatlladura que s'atribueix a una desviació de l'espinada i es cura procurant que els braços del malalt quedin ben iguals de llargs. (V. espatllat).