Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  esperit
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESPERIT m. (ant. espirit): cast. espíritu.
I. || 1. Hàlit. Lo primer om, Adam, que Déus auia feit al seu semblant... e l'auia espirad del seu sent espirit, Hom. Org. 6 vo. Formà nostre senyor Déus hom de lim... e quant l'hach fet, mès en ell sperit de vida, Serra Gèn. 5. Tapar els esperits: privar de la respiració. Una gran alenada vinosa li tapà els esperits, Víct. Cat., Ombr. 79. Eixugar-se els esperits: perdre la veu o l'alè per haver cridat massa. a) Esperit aspre: en gramàtica grega, emissió del so amb aspiració. Esperit suau: emissió del so sense aspiració.
|| 2. teol. Segona persona de la Santíssima Trinitat (generalment designada amb els qualificatius de Sant Esperit o Esperit Sant o Esperit Diví). Déu lo pare engenra Déu qui és fill, e del pare e del fill ix Déus qui és sant espirit, e tots tres són un Déu solament, Llull Felix, pt. i, c. 2. Enflamat del sant Esperit, Llull Blanq. 5, 11. Oyda la missa de sent espirit nos cenyim la espasa, Jaume I, Cròn. 19. E víu l'esperit de Déu, qui deuallà en semblança de coloma, Serra Gèn. 172. Diu que el diví Esperit li'n dóna vida, Verdaguer Idilis. a) Esperit sant: creueta d'or, de braços iguals i adornada de raigs de llum, que les dones duien penjada pel coll o en el rosari (Mall.).
|| 3. Substància subtil que es considera com a principi de vida. Com vós, Sènyer, ajats creat lo món de no res, e com los espirits dels inracionals tornets a no res, Llull Cont. 319, 15. Lo gentil hac begut en la fontana e son alè e esperit hagren recobrada alcuna virtut, Llull Gentil 12. Aquesta vena buyda és establida per donar via d'on l'esperit de la vista pas a l'uyl, Alcoatí 12 vo. Retira la calor e lo spirit a les parts de dintre, Albert G., Ques. 33 vo. Eixamplar-se els esperits: recobrar les forces vitals. Perdre els esperits: perdre la força vital, desmaiar-se. Avivar o despertar o obrir els esperits: infondre nova força vital. Mas Pandolfo me auiuà los spirits qui mig vius stauen, dient:—Responets, Curial, ii, 71. Molt accita lo olor | los appetits | y desperta los spirits | qui stan durment, Coll. dames 577. Fugir els esperits a algú: anar-se'n la vida, desmaiar. Axí com lo perdé de veure, tots los spirits li fugiren, e ab tremolosa veu girant-se a sa mare, dix: Senyora, yo muyr, Curial, i, 27. «Tot just li queda una mica d'esperit»: es diu d'una persona que està moridora. Tenir l'esperit viu, o els esperits vius: conservar la força vital. Encara tenia aquell pobre animal ets esperits vius, Roq. 6.
|| 4. Substància més pura i subtil emanada de certs cossos sotmesos a destil·lació. Esperit de vi, o simplement Esperit: alcohol vínic. Esperit de vinagre: àcid acètic. Esperit de llenya: alcohol metílic. Esperit de sal: èter o àcid clorhídric, i també l'òxid amònic. Esperit de sofre: sulfit carbonós. Esperit de vidriol dolç: àcid sulfúric alcoholitzat. Esperit de trementina: aigua-ras.
|| 5. Esperit del rellotge: el tic-tac que fa un rellotge que camina. Al relotja sta spenyat y no toca... y se li ha de fer una roda del sperit noua més dos brassels nous, més afagir quatra dits y oscar-la, més un pes del sperit nou, més las dents del sperit nouas, doc. a. 1676 (arx mun. de Manacor). Regnà un moment de silenci tan fondo que's sentia l'esperit del rellotge d'en Lluís, Oller Pap. xi.
II. || 1. Substància incorpòria (per oposició a substància corpòria o matèria). L'espirit d'om qui ia sempre durarà, e totes altres coses temporals periran, Hom. Org. 1 vo. Lo cors e lo spirit se ajusten e són un animal, Llull Felix, pt. i, c. 4. Tres maneres d'esperits vidals ha creat Nostre Senyor Déus, Metge Somni i. Ver és que'ls morts no parlen, mas l'esperit no mor, Metge Somni i. Prompte sia l'esperit a resistir la carnassa, Cons. casada 186. En esperit: espiritualment, sense participació corporal. Sanct Joan diu que ell viu en spirit que la sancta ciutat de paradís era deuallada del cel, Eximenis, Reg., c. 4. Esperit angèlic: àngel. Hoydà aquesta gloriosa e plaent resposta per aquells sperits angelicals e virtuts excel·lents, Villena Vita Chr., c. 17. Mal esperit, o Esperit maligne, o Esperit del mal: dimoni;—fig., persona dolenta, que posa mal en tot. Obra del esperit maligne, Llull Blanq. 6, 7. L'esperit maligne entrà en lo cors de la muller de Amich e offegà-la, Eximplis, i, 52. Los mals sperits qui ací són me trocegen los ossos e la carn, Tirant, c. 219. Hi ve el rector de Noedes a beneir-lo per allunyar-ne l'esperit del mal, Massó Croq. 17.
|| 2. Ànima d'un mort. «El pastor creu en bruixes i esperits». No irien de nits, car dien que pahor han dels esperits e de les ànimes e dels fantasmes, Metge Somni iii. Quins spirits són aquests que tu veus, Febrer Inf. iv, 32.
III. || 1. Ànim, principi intern de les resolucions de l'home. Il·luminament per lo qual cauayler pusca seguir les carreres de cauayleria que ira e torbament d'esperit vol gitar de son coratge, Llull Cavall. 30 vo. Lo meu sperit molts dies ha estat alterat hauent sentiment de la mia dolor, Tirant, c. 27. Mes ail, de l'esperit la dolça calma | ja no em tornà mai més, Atlàntida iii. ll·lusió poètica d'un esperit somniador, ibid. 79. Aquells infortunis formidables que sols pesen damunt ets esperits superiors, Roq. 46. Però era un estat d'esperit molt agradable, Ruyra Parada 3. Tenir molt esperit o bon esperit: tenir bon ànim, energia, fortalesa interior. Era molt fort e de gran sperit, Boades Feyts 16. Tenir poc esperit o Esser pobre d'esperit: estar mancat d'energia interior, de coratge davant les dificultats o perills. Tenir esperit: tenir coratge, valor, energia serena. «Es un lladre que fins davant el jutge té esperit».
|| 2. Impuls dominant segons el qual obram. No ous prechs de degú ne has spirit de pietat, ans en un punt te enfelloneys, Curial, iii, 18. Una abadessa de molt sancta vida fo temptada XIII anys del spirit de fornicació, Eximplis, i, 16. Hey manca aquell esperit de piadosa consideració, Roq. 44.
|| 3. Direcció general seguida per la intel·ligència en alguna cosa; pensament, conjunt d'idees, de sentiments, dominant en la manera d'obrar, en una obra. Esperit de contradicció. Esperit de sacrifici. L'esperit d'una llei: allò que vol manar o prohibir el legislador en fer una llei, encara que la lletra d'aquesta no ho expressi clarament. D'una resignació a tota ultransa y d'es vertader esperit de s'Evangeli, Ignor. 22. Hi ha persones que diuen que l'esperit de la cosa és que aquest any se suprimeixin los tres Toms, Vilanova Obres, iv, 192. S'esperit de religió duya en si s'esperit d'obediència, Benejam Ciutad. veya, 39.
|| 4. Do sobrenatural Júpiter... donà'm esperit de divinatió, Metge Somni iii. Yo parle ab sperit de profecia, Tirant, c. 340.
|| 5. Enginy; acuïtat d'enteniment. Les sues oracions són tant plenes de esperit o de ingeni, y adornades de tantes gràcies, Lacavalleria Gazoph. Ell té molt esperit y poch judici, ell té molt ingeni y poch judici, ibid.
    Fon.:
əspəɾít (pir-or., or., bal.); espeɾít (occ., val.); aspiɾít (alg.).
    Var. form.
(contracció admesa com a llicència poètica): esprit (Cos i esprit ell, mes ella tota esprit, Maragall Enllà 51).
    Etim.:
pres del llatí spīrĭtus, mat. sign. (derivat de spīrare, ‘bufar suaument’). Sembla que el pas de l'accent de l'antepenúltima a la penúltima síl·laba s'explica per la forma de datiu llatí spirítui de l'oració del Glòria Patri.