DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ESPIGOLAR v. tr.
|| 1. Collir d'en terra les espigues que han caigut als segadors durant la segada; cast. espigar. La cobdícia dels qui ab appellido de spigolar roban lo ageno, Const. Cat., a. 1588. Que ningú puga espigolar que las garbas no sien fora, doc. a. 1759 (arx. parr. de Bellmunt). La teva terra segada | no espigolaràs, Alcover Poem. Bíbl. 85. La filleta darrera ja espigola els sementers, Salvà Poes. 63.
|| 2. Tallar les espigues millors abans de segar, per poder fer farina i pa els qui han acabat el gra de l'any anterior (Eiv.).
|| 3. Collir els fruits que han quedat en el camp després de la collita general (or., occ., val., bal.); cast. rebuscar. «Espigolar ametlles»; «Espigolar olives» (avellanes, garroves, raïms, etc.). Qui gos espigolar oliues, Ordinacions de Valls, a. 1312. Se fa tant gran abús de espigolar olives y garroves, doc. a. 1607 (Hist. Sóller, i, 146). El blat està eixarcolat | i l'oliva espigolada, Colom Juven. 33.
|| 4. fig. Arreplegar allò que altres han deixat o triar allò que està barrejat entre altres coses; cast. espigar. «He repassat els diaris per espigolar les notícies de la guerra». En rònecs pergamins ha espigolat, Atlàntida, concl. Me dexavan espigolar en ses converses, Cases A., Poes. xiii.
    Refr.—a) «Qui no pot segar, espigola»: vol dir que el qui no fa una feina, en pot fer un altra que doni també profit.—b) «El dimoni tot l'any espigola, i els darrers dies fa ses segades» (Men.).
    Fon.: əspiɣulá (pir-or., or., men., eiv.); aspiɣolá (occ., Maestr.); espiɣoláɾ (val.); əspiɣolá (mall.).
    Etim.: del llatí spicŭlare, mat. sign. || 1, derivat de spicŭla, ‘espiga’.

2. ESPIGOLAR m.
|| 1. Lloc on es fa molt d'espígol (Valls.).
|| 2. topon. Partida de terra del districte d'Albaida (Val.).
    Etim.: derivat de espígol.