DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESQUIVAR v. tr.
|| 1. Evitar, eludir; cast. esquivar. L'ome sia gustant les coses douces e saboroses a menjar, e esquiu e avorresca les coses amargoses e de mala sabor, Llull Cont. 129. En les bodes són cridats los pobres e esquivats los rics, Llull Blanq. 1, 7. Lo senyor rey En Jacme d'Aragó e de Sicília tench tot son regne en pau, e esquivà bandos que no poguessen haver en ciutats ne viles, Muntaner Cròn., c. 178. Lexa d'aquí avant amor de fembres..., squiva-les com a lamp, Metge Somni iv. Per ço com esquiuest l'escampament de la sanch, Serra Gèn. 284. Avarícia e pobresa devien esser egualment esquivades de tot bon jutge, Scachs 26. Se fa per moltes altres ocasions, les quals dexe per esquiuar prolixitat, Dieç Menesc. i, 11. Esquivar un colp declinant lo cos: ictum declinare, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. refl. Evadir, deslliurar-se d'una persona o cosa, d'un perill, etc.; cast. evadirse. Punyaren molt en abraçar-nos per retenir-nos, e Nós esquiuam-nos d'els e partim-nos-en, Jaume I, Cròn. 109. E nós responem-los que del dret de nostra cort no'ns esquiuàuem nós, Jaume I, Cròn. 544. Respòs Festa:—Yo moltes vegades he dormit ab ell en una cambra, e axí no me'n esquiuaria ara, mas trobant altre loch on dormir, tots temps lo prench, Curial, ii, 14.
|| 3. Fer esquiu; espantar; cast. esquivar, espantar. «Esquivar les mosques»: arruixar-les, fer-les fugir; fig., deslliurar-se de gent importuna. Cridà l'esparver que vengués a son puny; e l'esparver, per ço car lo foll l'havia esquivat e l'havia ferit, fugí, Llull Blanq. 79, 3. Acostau-vos-y axí perquè no'l squiueu; si no, si'l squiuau a la primera presó..., Anim. caçar, 8. Gegant que en vetlla sempre, amb cent tronantes boques n'esquiva l'enemic, Atlàntida x. a) refl. Espantar-se, fer-se por i esforçar-se per fugir. Lo paleffrè qui era entrat en la aygua... e maldix a Fèlix, car per son leuar se era esquiuat lo palaffrè, Llull Felix, pt. i, c. 7.
|| 4. refl. Esvalotar-se, fer crits de protesta contra alguna cosa; cast. rebelarse. «Encara s'esquiva! Molta raó deu tindre» (Camp de Tarr.). Los sarjants francesos... batien ab vergues de bou aquelles e aquells qui d'açò se esquivaven, Muntaner Cròn., c. 43. Maravellaren-se'n e se'n esquivaren fort, ibid., c. 171. Fo attrobat en los cófrens de la cambra del infant don Jaume un hàbit de predicadors..., e lo rey en Jaume se'n esquivà fort, Pere IV, Cròn. 31.
    Fon.: əskiβá (pir-or., or.); askiβá (occ.); eskiváɾ, eskiβáɾ (val.); əskivá (bal.).
    Refr.
—«Qui viu, de res s'esquiu»: significa que mentre vivim veiem coses noves i inesperades (Mall.).
    Etim.: del germ. skiuhan, ‘fer fugir, espantar’ (cf. l'alemany modern scheuen i les formes romàniques it. schivare, fr. ant. eschiver, etc., ap. Meyer-Lübke REW 8002).