Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  esser
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESSER o ÉSSER o SER v.
substantiu i auxiliar, el més irregular de tots, amb flexió especial fundada en la combinació de quatre radicals diferents. Les formes d'infinitiu, futur i condicional dèbil procedeixen de l'infinitiu llatí esse, o millor, de la forma llatina vulgar essĕre. Les formes del present d'indicatiu vénen de les respectives de l'indicatiu llatí (sum, es, est, etc.); les de l'imperfet d'indicatiu, de l'imperfet llatí (eram eras, etc.). Les del perfet simple, del condicional fort i de l'optatiu vénen del radical llatí fu- (fui fuisti, fueram fueras, fuissem fuisses, etc.). Les del present de subjuntiu responen a les formes de llatí vulgar siam sias, etc. (per sim sis, etc.). Finalment, per al participi passat s'ha adoptat en català el del verb estar (al costat del qual han sorgit en català dialectal les formes analògiques sigut i sét). A la pàg. 487 posam el paradigma de la flexió antiga, i a les pàgines 488-489 el de la flexió dialectal d'aquest verb.
taula 

I. v. intr.
|| 1. Existir; tenir realitat una cosa o un fet; cast. ser. E isquem trotan e d'arlot contra alí on hauia estada la batayla, Jaume I, Cròn. 60. Lo primer és a prouar Deus esser, e esser en ell les flors del primer arbre, Llull Gentil 4. Que tots los hòmens qui són, amassen e servissen a Déu, Llull Blanq. 1, 16. Mes lo que ha estat, sempre és, Guimerà, II Poes. 76. Esser costum: existir el costum. Es costum que'ls jóvens parlen primerament, Metge Somni iii. No poder esser: no poder existir o tenir realitat una cosa. Podria molt ben ser que un altre se li emportés, Massó Croq. 44. Pot ser (escrit més sovint potser), adv.: tal vegada, és possible; cast. quizá, tal vez. Ses flors pot ser també ho sien, Orlandis Poes. 18. Tanta de mar pot ser us cansa, Colom Juven. 97.
|| 2. Trobar-se, estar actualment (en un lloc, en una substància, etc.); cast. estar. «El pare és a l'hort a collir figues». Les condicions totes que Evast desijava en sa muller, eren en Aloma, Llull Blanq. 1, 4. Aquells qui són en orde de matrimoni, ibid. 1, 1. Com vós serets en l'ermitatge, ibid. 5, 12. Que lavòs eren en Sibília, doc. a. 1311 (Capmany Mem. ii, 71). Entro que siats sobre la ciutat de Múrcia, Muntaner Cròn., c. 14. Fermarem cascú que siam a jorn cert e breu a Bordeu, ibid., c. 72. No era necessari anar al mont com ja hi sien les galees, doc. a. 1327 (Bofarull Mar. 86). Hon és la gran subtilea d'Aristòtil l'hom entès?, Cobles Mort. Vengueren-se'n a Nós qui érem en Aragó, Pere IV, Cròn. 67. Los altres senyors que allí eren, Tirant, c. 14. Qui sab hon serà la nau?, Costa Poes. 41. Tin de ser-hi a les deu en punt, Pons Com an. 21. a) En aquesta accepció és substituïble moltes vegades per haver-hi; cast. haber. Que's faés encant dels moros, e de la roba que y era, e de totes les coses, Jaume I, Cròn. 89. Si alcuna contençó o rancor o mala voluntat serà entre nós, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 23). Dos cabrits dels millors qui y sien, Serra Gèn. 28. El capellà no hi és (=no hi ha el capellà), Maragall Poes. 85.
II. Verb còpula que afirma del subjecte la identitat o equivalència (expressada per un pronom, nom propi, substantiu comú o adjectiu numeral), la possessió d'una qualitat o atribut (expressada per un adjectiu o locució adjectival), la pertenència a una determinada classe o categoria (expressada per un nom o pronom); cast. ser (i a vegades, estar). a) Amb un nom propi o pronom interrogatiu com a complement. Donchs digues qui est dient com has nom, Passi cobles 19. Plàcia a tu usar virtuosament segons tu qui est, Tirant, c. 127. Qui és aquell qui en Amor contemple, Ausias March, lxxv. Es ell que ve, és Mahoma, Guimerà, II Poes. 147.—b) Amb un adjectiu numeral com a complement. E podien esser los nostres bé tro a dos-cents a caual, Jaume I, Cròn. 60. Érem quatre i veníem de Sant Aniol, Massó Croq. 171.—c) Amb complement substantiu o de valor substantival. Rey o príncep és ombra de Déu en la terra, Jahuda Dits, c. 2. Paradís no entén que sia àls sinó veure Déu, Metge Somni iii. En dies y en obres vos pot esser fill, Proc. olives 232. Voldria esser cavaller com ell, Canigó i. Oh dona, tu ets la rosa suprema del jardí, Carner Verger 69. La tenebrosa nit torna a ser dia, Maragall Poes. 158. La sardana és la dansa més bella, ibid. 167. En certes ocasions l'escriure és una necessitat i una delícia, Ruyra Parada 5.—d) Amb complement adjectival. Les gents qui eren menys credents, Hom. Org. 7 vo. Dixeren que vós érets homicida, doc. a. 1251 (Pujol Docs.). Per ociositat ve hom a esser pobre, superb e pereós, Llull Blanq. 1. La mia tornada serà molt presta, Tirant, c. 4. Si per null temps creguí ser amador, Ausias March, xcvii. Sanch donchs qui fuist destrohidora de la potestat, Psaltiri. Els vostres ulls són blaus en recordança d'aquella mar, Carner Monj.25. Siau manses de cor, humils de rostre, | perquè sia fruitós el ventre vostre, Alcover Poem. Bíbl. 65. L'història de les nostres proeses fóra llarga de contar, Bertrana Proses 29.—e) Amb complement adjectival indicant una qualitat o estat no permanent (en la qual accepció s'usa més sovint el verb estar). Molt som alegre e pagat de la sancta devoció, Llull Blanq. 5, 5. Era estesa sobre el llit, Guimerà, II Poes. 139. Les Fúries en mon cor són desbocades, Carner Sonets 59. «En Joan és malalt» (Rosselló, Empordà).—f) Amb complement possessiu. No só de mi mateix, que de altre som qui m'a pres, Llull Blanq. 5, 13. Tot lo món serà teu, Riber Sol ixent, 9.—g) Amb complement introduït amb una preposició (indicant manera, finalitat, etc.). Esser de l'ungla: esser lladre. Esser de plànyer: esser digne de compassió. Los seus ulls foren en plor e lo seu cor en tristícia, Llull Blanq. 1, 13. Alguna donzella qui fos de noble linatge, ibid. 1, 2. Era en convinença e en gran amistat ab l'emperador, Muntaner Cròn., c. 32. «La ploma és per a escriure».
III. Verb auxiliar.
|| 1. Acompanyat d'un participi passat, forma els temps de la veu passiva del verb corresponent. De Déu ne hajats grat e'n siats guardonats, Llull Blanq. 5, 3. Los teus cabells sien arrancats del teu cap, Cost. Tort. IX, xxx. La terra era estada donada antigament per franch alou, Pere IV, Cròn. 114. Per una sola fembra és estada reemuda, Metge Somni iv. No deu esser honrat qui no honra, Jahuda Dits, c. 1. Lo fill del home ha de esser trahit, Gerson Passió, c. 5. Us promet fer tot lo que per vós me serà manat, Comalada Pierres Prov. 24. Ton nom serà engrandit, Alcover Poem. Bíbl. 26.
|| 2. Acompanyat del participi passat d'un verb intransitiu, forma els temps perfets d'aquest; cast. haber. Aquest ús era normal en català antic amb els verbs intransitius que indicaven moviment (anar, sortir, venir, etc.) i amb els verbs esser, estar, romandre; es conserva modernament en alguns dialectes, principalment en el mallorquí de la pagesia, però té tendència a substituir-se aquesta construcció per la formada amb l'auxiliar haver. Com en tant bella persona com la vostra és pogut cabre tant foll pensament, Llull Blanq. 6, 7. La fiyla del Emperador Manuel... era uenguda en sa uila, Jaume I, Cròn. 2. Com si tots los dits mercaders hi eren stats, Consolat, c. 111. Ben siats vós vengut, Desclot Cròn., c. 1. Hach-hi més gents que en negú dels altres parlaments no eren estades, Muntaner Cròn., c. 76. Aprés de ser partits, Paris e Viana 16.
|| 3. Serveix també per a formar els temps perfets dels verbs reflexius. Hach sabut que la comptessa se'n era anada, Muntaner Cròn., c. 32. Era's affangat ab lo cavall en una céquia, Pere IV, Cròn. 183. Si has combregat ans que't sies reconciliat a la persona offesa, Eximenis Conf. 10. S'és haguda favorablement vers tu, Metge Somni iv.
|| 4. Dialectalment es troba l'ús abusiu de esser com a auxiliar per a formar els temps perfets de verbs transitius i no reflexius, que gramaticalment demanen la construcció amb l'auxiliar haver. «Som posat les claus damunt la taula». «No sou sentit la música?»«No som vist mai la processó». «Un temps érem tan amics, | i ara ja te'n vas a un altre? | —Com es vent era a sa flauta, | fosses remenats es dits» (cançó pop. Mall.). Car quisquisia en Mataró, | No sé qu'en res me sia ofès, Am. f. conf. 510. Sé pas per què som tingut tanta de set enmig de tanta d'aiga, Massó Croq. 10.
IV. Usos especials:
|| 1. Es troba usat devegades com a reflexiu. Aquest ordonament metex se serà en infern, Llull Cont. 59, 12. Nós no sabem aquex qui s'és, Serra Gèn. 181. Yo no sé què s'és, mas auisada del que he hoyt dir..., Tirant, c. 324. «Un no sap què s'és»: locució equivalent a «un hom no sap què pot passar» (Men.).
|| 2. Usat amb complement datiu o amb la preposició en, equival a l'ús llatí de esse en el sentit de ‘esser propi, convenir, pertànyer’. Dar al dit fet tot bon expedient e perfecció tant com poran ne en ells serà, doc. a. 1419 (arx. mun. d'Igualada). Car nom de chrestià no és a tu a nomenar, Flos Sanct. 1504, pàg. 295 (ap. Aguiló Dicc.). Si a ell fos: si d'ell depenés. No és a nosaltres: no ens pertoca, no ens convé a nosaltres. Sabé que son marit venia per menar-la-se'n en la sua terra, a la qual si a ella fos no u volguera ne que jamay vingués, Jacob Xal. 9. A la fe, no és a nós ací; fa a pendre qualque remey, ibid. 11.
V. (substantivat, m.)
|| 1. Existència; cast. ser. Si vós no haguéssets donat ésser a home, ja no fóra en ésser; e si vós no'l sosteníets en ésser, tornaria son ésser en no ésser, Llull Cont. 49, 2. Vostre fill só, de vós he pres ésser e de mon pare, Llull Blanq. 5, 13. Y l'esperit desija l'ésser perdre, Passi cobles 15. Sia passat com un vent lo meu ésser | ... | e res de mi en lo món no y romangue, Corella Obres 128.
|| 2. Essència; naturalesa pròpia d'una cosa; cast. ser. Segons lur natura participen en ésser divinal, Genebreda Cons. 96. Les ales del nostre spiritual e humanal ésser tenim trencades, Anòm. Confess. Quina naixor d'alegria dintre tot el meu ésser!, Ruyra Parada 25.
|| 3. Estat; manera com és o com està una persona, una cosa; cast. ser, talante. «Estar sempre a un esser»: estar sempre de la mateixa manera, sense variacions notables (Mall). «Aquest pou sempre està a un mateix esser: no minva ni augmenta». De bon esser: de bon tremp; de bon auguri. «Tenim un rector que és de molt bon ésser» (Valls). «Aqueixa tos no és pas de bon ésser» (Montblanc, Camp de Tarr.). «No és de bon ésser, que l'hagin hagut de sagramentar». Us manam que... nos certifiquets en quin ésser stan e on són cascuna de les parts, e vós què havets fet, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 544). Sia tengut de tenir... cases e possessions en lo ésser que huy són, doc. a. 1418 (arx. de Montblanc). La experiència me manifesta que és aquell que yo contemple de esser grosser e auar, les quals dues malalties són incurables, Tirant, c. 86. Detalls y menuderies que no eren de bon averany ni li semblaven de bon ésser, Girbal Pere Llarch 119.
|| 4. Allò que existeix; cosa que és, que té existència; cast. ser. Ells contra mi! dels éssers aquell que més amava, Atlàntida iv. Dels éssers pels graons hi vull pujar, Verdaguer Idilis. Es mirava com un ser rebutjat pel món, Massó Croq. 51. La bona nova del naixement d'un ésser xamós, Ruyra Parada 13.
    Loc.
—a) Què és de...?: fórmula per a demanar on és, o com es troba, o què li ha passat a qualcú. Què és d'en Bernat?, Costa Agre terra 152.—b) Esser-ne: prendre part en una acció col·lectiva (Mallorca, Menorca). «¿N'ets amb mi, a córrer?»: ¿vols provar-te amb mi? «Qui n'és amb mi, que véngui!»: es diu per invitar els altres a cooperar en una acció. «¿Què en som, jo, de sa mort d'En Berga?»: es diu per manifestar que no s'ha intervingut en una cosa, que no se'n té cap culpa (Mall.). (L'origen de la frase prové de l'assassinat d'un jutge mallorquí del segle XVII, que havia nom Berga, en el qual prengué part molta gent). Però si n'ets, messions van, Roq. 12.—c) Com qui no n'és (Mall.), o Com qui no esser-ne (Mall.), o Com qui no hi és per això (Cat.), o Com qui no hi és per a res (Cat.): fingint ignorància o indiferència. Per axò heu d'anar, com qui no esserne res, an es camí de ronda, Roq. 10.—d) No esser res: no tenir importància, no influir en res. «Per ventura lo Senyor | obrirà qualque portell; | una serp muda sa pell, | no és res que jo mud s'amor» (cançó pop. Mall.).—e) Tant m'és com no m'és, o Tant m'és una cosa com l'altra: m'és igual, indiferent.—f) Si no és (si no fos, si no era, etc.) per tal o tal cosa: expressa una circumstància que obliga a no fer allò que es faria. E si no era per un poc, dir-voshohia, Llull Sta. Mar. 22. «Si no fos p'es carretó | que va darrera darrera, | no hi hauria cap somera | que batés un cavaió» (cançó pop. Mall.). «Si no és per la policia que el guardava, el poble l'hauria mort».—g) Esser d'algú: esser ell, estar en el lloc d'ell. «Si jo fos de tu, no em deixaria comandar». «No voldria pas esser d'ell; si l'agafen, el tancaran».—h) Sia... sia...: conjuncions que introdueixen conceptes contraposats o diferents. Tot aico, sie bé, sie mal, fo feit per R. de moncor, doc. a. 1242 (Pujol Docs.). En axí abasta a tot home, sia que sia pobre o ric, Llull Cont. 348, 29. T'enfilaràs a tot abre, | siga gran, siga petit, Riber Sol ixent 10. Car l'amic nou, siga tan bo com siga, | no serà mai com ell, Colom Juven. 164.—i) Ja sia (ant., escrit també jatsia), o Encara que sia, o Més que sia: conj. adversativa; cast. aunque. Soferir dolors, per més que sien mortals, Cobles Antoni Roca. Jo vindré... més que sigue a ginollons, Serres Poes. 19. «Tu que estàs a la finestra, | jo que estic al finestró, | tira'm una botifarra | mas que siga de segó», (cançó pop. Castelló). Encara que sigue la Madalena, Guinot Capolls 39.—j) Sigui el que sigui, o Sigui el que es vulgui: frase que expressa el caràcter general d'una cosa, sense limitació.—l) Fer-l'hi esser (a algú): fer-lo treballar força, o fer-lo pagar molt, o en general fer que una cosa li costi esforç o molèstia. «Avui m'hi han fet esser! Tot el matí he estat treballant».—m) Això és: locució per a introduir una frase explicativa o equivalent de l'anterior.—n) Un si és no és: una mica, un poc.—o) No esser-hi tot: estar mancat d'enteniment.—p) Siguem-hi?: es diu per a demanar la cooperació d'altri en una acció mala d'emprendre.—q) Som-hi!: es diu, com l'anterior, per a excitar els altres a cooperar.—r) Ja hi som!: exclamació de disgust o d'impaciència davant una cosa que ocorre desagradablement.—s) Ja hi tornam esser!: es diu, en el mateix to i sentit de l'anterior, davant un succés desagradable que es repeteix.—t) Som-hi per lo que hi som: es diu per a tornar a la qüestió principal quan l'interlocutor se'n desvia.—u) No serà tant!: es diu quan algú fa una afirmació exagerada (Mall.).—v) Com ha d'esser!: exclamació de resignació davant allò que no podem evitar.—x) Lo que és estat, sia estat: es diu per expressar la decisió de renunciar a una cosa passada, de no pensar-hi més, de donar-la per liquidada.
    Fon.:
έsə (Mosset, Noedes, Prada, Porté, Angustrina); ésə (Vic, Igualada, Terrassa); ése (Solsona, Andorra, Organyà); έse (Sort); ésaɾ (Alguer); əsέ (Puigcerdà, L'Escala, Gir., La Bisbal, St. Feliu de G., Binissalem, Alaior, Maó); eséɾ (Alcalà de X.); əsə́ (Mall., Ciutadella, Mercadal, Ferreries); əsέɾə (Perpinyà, Argelès, Ceret, Arles); sέ (Prades, Montlluís, Martinet, Cadaqués, Figueres, Amer, St. Feliu de G., Blanes, Caldes de Ma., Alós, Esterri, Llavorsí, Torre de C., Sort, Fornells, Alaior, Maó); (Campmany, Rocabruna, Camprodon, Ribes, St. Joan les A., Ripoll, Olot, Pobla de L., Bagà, St. Llorenç de M., Berga, Torelló, Solsona, Vic, St. Hilari SC, Centelles, Tossa, Manresa, Pineda, Granollers, Canet de Mar, Igualada, Terrassa, Sta. Col. de Q., Barc., Vilafr. del P., Valls, Reus, Tarr., Boí, Andorra, Vilaller, Bonansa, Pont de S., La Seu d'U., Pobla de S., Organyà, Tremp, Benavarre, Ponts, Artesa, Tamarit de la L., Balaguer, Cervera, Bellpuig, Ll., Fraga, Granadella, Riba-roja, Falset, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Morella, Vinaròs, Benassal, Llucena, Monòver, St. Mateu d'Eiv., Corona); séɾ (Alcalà de X., Castelló, València, Benigani, Pego, Patró, Cocentaina, Benissa, Tàrbena, Alcoi, Biar, Vilajoiosa, Alacant, Elx); sə́ (Palma, Ciutadella, Mercadal, Ferreries, Migjorn-Gran, Villacarlos); sέɾe (Perpinyà, Prada, Argelès, Fontpedrosa, Ceret, Arles, Prats de Molló); έstɾə (Perpinyà, Prada, Argelès, Fontpedrosa, Ceret, Arles, Sallagosa); éstɾe (Andorra).
    Etim.:
del llatí vulgar *essere, var. del clàssic esse, verb equivalent en la majoria dels seus usos al verb català esser.