DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESTALÓ m.
|| 1. Pal bifurcat a un extrem, que es posa vertical per a sostenir les branques d'un arbre massa carregades, una soca torçuda, una biga o llenyam romput, etc.; cast. puntal, horca. «Jo em determiní un dia | de sembrar un claveller, | i en quatre dies cresqué | que setze estalons tenia» (cançó pop. Manacor). Lo comte de Ampúries féu cavar lo mur e la torre de ponent, e puix feu-lo stalonar, e feu-hi metre foch per los stalons a cremar, Desclot Cròn., c. 43. Que los estalons y trauesses de seuina de setse fins en vint palms no excedescan de tres lliures la dotsena, Capit. Iuiça 82. Forques fa de dos forcalls i adesa | estalons per les parres insegures, Riber Geòrg. 20.
|| 2. fig. Persona o cosa que sosté, que ajuda eficaçment a qualcú o a qualque cosa; cast. puntal. «En jo esser vell, tu seràs el meu estaló». Aquell fiet seu que tant estimaven i que era s'estaló de la casa, Alcover Cont. 44.
    Loc.
—«El cel no ha de menester estalons»: ho diuen als segadors que s'aixequen per descansar interrompent la feina. «El cel no ha de mester estalons | perquè està purificat: | aficau-vos dins es blat | i deixau anar ets ugons» (cançó pop Mall.).
    Fon.: əstəló (or., bal.); astaló (occ., val.).
    Intens.: estalonet, estalonot, estalonàs, estalonarro, estaloneu, estaloniu.
    Etim.: incerta. Si no ve del llatí stolōne ‘rebroll’, potser sigui un derivat en -ōne del llatí stilus ‘branca’ o stela ‘columna’ (cf. Moll Supl. 3106).