Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. estalonar
veure  2. estalonar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ESTALONAR v. tr.
|| 1. Posar estalons; reforçar o sostenir amb estalons; cast. apuntalar. Ab sa pròpria messió piyg et estalon les cases de son vey, Cost. Tort. III, xi, 10. Feren altra cava... e puys stalonaren-la e meteren-hi foc, Desclot Cròn., c. 42.
|| 2. Posar carregant el pes lateralment damunt una cosa o persona (Men.); cast. apoyar, apuntalar. «Estalona s'escopeta a sa paret». «No t'estalonis a sa porta, que si s'obre, cauràs».
    Fon.:
əstəluná (or., men.); astaloná (occ.); əstəloná (mall.).
    Etim.:
derivat de estaló.

2. ESTALONAR v. tr.
|| 1. Cansar molt dels talons per massa caminar (Mallorca). «M'he estalonat de tant de córrer tot lo dia».
|| 2. Calcigar els talons del qui va davant (or., occ., bal.); cast. pisar, acalcar. «No et vull anar al davant, que sempre m'estalones». Els que van al devant la testa giren creyent-se estalonats pels altres, E. Girbal Jaume (Jocs Fl. 1909, pàg. 62). Sant Roch anava sempre pujant com si l'estalonessen, Caseponce Contes Vallesp. 17.
|| 2. Seguir qualcú molt de prop; encalçar de molt a la vora; cast. pisar los talones. De pas en pas, l'egua travessà la vila estalonant l'amo, Bertrana Herois 98.
|| 3. fig. Venir una cosa molt immediatament darrera d'una altra, com si la precipités o obligués a fer més via. «Els néts ens estalonen»: ho diuen els avis, per significar que el tenir néts sembla que precipita el curs de la vida dels vells. «Jo deia les avemaries, i l'escolà m'estalonava»: ho diu un qui en la recitació alterna del rosari diu davant, i el qui ha de dir darrera comença a resar abans que l'altre hagi acabat de dir la seva part. Cada jorn que passa un altre l'estalona, Carner Lluna 118.
    Fon.:
əstəluná (pir-or., or., men., eiv.); astaloná (occ., Maestr.); astalonáɾ (val.); əstəloná (mall.).
    Sinòn.:
— || 1, 2, esgarronar.
    Etim.:
derivat de taló.