DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ESTANCAR v. tr.
|| 1. ant. Aturar (en general); cast. parar, detener. Curial tantost s'estancà e presa la lança en la mà se girà enuers ells, Curial, ii, 31. Curial qui més era anat auant se estancà, e no podent més auant anar, en una grada de marbre segué, Curial, iii, 28.
|| 2. Aturar el curs d'un líquid; cast. estancar. «Estancar l'aigua de regadiu»: posar tap en la sèquia per on corre, per tal d'impedir que segueixi corrent més avant. Estancar una bóta: posar-li aigua a dintre per inflar-la, veure on té foradins i tapar-los-hi perquè no se n'escoli el vi. Estancar una ferida: impedir o aturar l'hemorràgia. Molta sanch li axia del nas e no la y podia hom astanqar, Graal 26. Si en aquest demig sobrava la sanch de les venes... tenga-y hom lo dit entrò que la sanch sia estancada, Alcoatí 45. L'aygua de plor, puix no's pot fer se stanque hun poch espay, Corella Obres 424. Tro sus la bèstia sia estancada del molt femtar, Flos medic. 66. Les aigües estancades de la font intermitent d'Esponellà, Verdaguer Exc. 70.
|| 3. Aturar la venda o el curs lliure d'una cosa; cast. estancar. Que ningun taverner ne altra persona no gos stancar lo vi que haurà cridat, Mostass. Agual. 20 vo. Sa feyna per part teua la porien estancar en voler, Alcover Rond. ii, 270.
|| 4. fig. Aturar l'activitat, limitar-la; cast. estancar. No estancar-te en una mitja rebel·lia, Llor Jocs 222.
    Fon.: əstəŋká (Barc.); estaŋkáɾ (Val.); əstəɲсá (Palma).
    Etim.: incerta. Segons uns etimologistes, d'una forma llatina *stancare, resultat d'una metàtesi de stagnare, ‘embassar’, ‘ensotar aigua’; segons altres, d'un verb llatí *stanticare ‘aturar’, derivat de stante, ‘aturat’ (cf. Meyer-Lübke REW 8228a).

2. ESTANCAR v. tr. ant.
Cansar. Per obviar que lo bou no se estànquia o llase així prest treballant, Agustí Secr. 166.
    Etim.: de l'italià stancare, mat. sign.