Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  estellar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESTELLAR v.
|| 1. tr. Rompre fent estelles; cast. astillar, partir. Si fósets en un bosch hon hagués mil hòmens qui no faessen mas estallar lenya, Muntaner Cròn., c. 139. La destral nova ja el roure estella, Cases A., Poes. 60. «Tot lo dia hem estellat llenya». Estellar una ceba: llevar-ne els fulls del pom d'un en un (Empordà). a) fig. «El sol estella les pedres»: hiperb., per significar que fa el sol molt fort. Es miserables que s'han proposat estellar sa seua santa lley, Ignor. 29.
|| 2. refl. Rompre's a trossos, fent-se estelles; cast. partirse, estallar, reventar, estrellarse. Damunt les naus que cruixen i s'estellen, Atlàntida, introd. Ses campanes... repica qui repica, cuidant a estellar-se, Alcover Cont. 210. a) fig. Fer una acció molt violenta, amb grans contraccions o moviments. «Estellar-se de tossir», «—de riure», «—de plorar», etc. Es seu cor s'estella de goig, Alcover Cont. 36.
    Fon.:
əstəʎá (pir-or., or., bal.); asteʎá (occ., Maestr.); asteʎáɾ (val.).
    Sinòn.:
asclar, esberlar.
    Etim.:
derivat de estella.