DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESTRANGER, -ERA
|| 1. adj. Que és d'un altre país; cast. extranjero. Si lo demanat és estranger, Consolat, c. 30. Si lo drap és stranger o no sots lo dit ban, doc. a. 1387 (Col Bof. viii, 270). Gent estrangera ab gran navili havia presa terra en son regne, Reis Bret. Altres libraters strangers del present principat de Cathalunya doc. a. 1503 (Col. Bof. xli, 370). Com aquel que era estranger y no conexia a ningú, Comalada Pierres Prov. 12. Li envien totes les races | ... | déus estrangers a l'harem, Alcover Poem. Bíbl. 45. a) substantivat, m. i f.: Persona pertanyent a un altre país. Tothom, specialment los strangers, Valter Gris. 13 vo. No serà admès nagun estranger en nostre parlament, Canals Arra 125. Per lo dan de una estrangera estau tan congoxada, Alegre Transf. 78.
|| 2. m. Nació o país estranger; cast. extranjero. Sotsmesos sota el jou de l'estranger, Picó Engl. 22. Un capellà que venia de fer un viatge de s'estranger, Roq. 26. Uns quants anys de residència a l'estranger, Rosselló Many. 170.
    Refr.
—«A terres estrangeres, ses vaques maien es bous» (Men.).
    Fon.: əstɾəɲʒé (pir-or., or., bal.); astɾaɲʤé (occ., Maestr.); estɾaɲʤéɾ (Cast., Al.); estɾaɲʧéɾ (Val.); en mallorquí més vulgar, əstəɾəɲʒé.
    Intens.: estrangeret, -eta; estrangerot, -ota.
    Sinòn. (no ben idèntic): foraster.
    Antòn.: nacional.
    Etim.: del fr. étranger, mat. sign. (derivat del llatí extranĕus, ‘estrany’).