DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESTRANY, -ANYA adj. (i substantivat m. i f.): cast. extraño.
|| 1. Pertanyent a altri. Aquel qui posseeyx coses estraynes les tenga sens justa rahó, Cost. Tort. III, viii, 8. Qui les sues consuma foylament, les estranyes demana vergonyosament, Jahuda Cató, 144. Sent esser moguda per força sua y no per estranya, Metge Somni i. Qui la honor stranya defén, ab doble cor defendrà la pròpia, Curial, i, 16. Si la muller no serva castedat, fill estrany del marit poria succehir en la heretat del pare, Egidi Romà, ll. ii, pt. 1.a, 19.
|| 2. Pertanyent a una altra família. Aprés farà cauaylers altres barons stranys e priuats, Llull Cavall. 5 v.oMos fills desobediens | als estranys m'an subjugada, Turmeda Diuis. Dones t'absenta, | stranya, parenta, | totes les lexa, Spill 12724. Que'ls estrayns heretarien ço del seu, Eximplis, ii, 48.
|| 3. Que és d'un altre poble o país. Dixeren que no hauia negun sarray estrany en la ila, Jaume I, Cròn. 111. Que s'en anàs en terra estranya, Llull Gentil 5. En tristícia e en languiment estaua un hom en estranya terra, Llull Felix, pt. i, pròl. Lo ocell que fuig e va a peregrinar en estranyes silves, Villena Vita Chr., c. 19. No us tingau ja per estranys de la ciutat nostra de Parays, ibid., c. 28. Ou mots de llengua estranya, Collell Flor. 71. Déus estranys: déus falsos, adoptats d'altres pobles o d'altres religions. Com hom sotsmet si metex als V senys e aquells V senys sotsmet a alcuna cosa indigna..., fa hom entellectualment déus estranys, Llull Cont. 255, 22. No volia invocar déus estranys o demonis, Genebreda Cons. 44. Que a sol Déu sia seruit sens tota superstició de déu estrany, Eximenis II Reg., c. 8.
|| 4. Que no té relació amb una persona o cosa determinada; que és desconegut, no relacionable amb cosa coneguda. Un retgidó s'hauria guardat de manar feynes estranyes an es servici públich, Ignor. 35. Me sembla que les vostres fesomies no me són estranyes, Vilanova Obres, xi, 118. «Aquesta proposta és estranya a la qüestió». Fer-se estrany: apartar-se del tracte, de les relacions amb algú. Cos estrany: cos introduït accidentalment en l'organisme.
|| 5. No freqüent o usual; que per alguna cosa d'extraordinari o inexplicable excita la sorpresa, l'admiració, la curiositat. Cant lo gentil... viu la stranya captenença dels tres sauis e lurs stranys vestiments, Llull Gentil 13. Molt estranyes paregueren a Aloma estes paraules, Llull Blanq. 4. De estranya manera e digna de gran reprensió uses, Metge Somni iii. No seria estrany que ho sentíssem a dir, Verdaguer Exc. 29. Sol anar vestit d'una manera molt extranya, Alcover Cont. 90. Que estranya, que incomprensible és la dona!, Massó Croq. 50. És una estranya mescla | de pler y dol, Salvà Poes. 12. Fer estrany: causar estranyesa.
|| 6. m. Planta de la família de les compostes, de l'espècie Pyrethrum sinense (Mall., Men.); cast. crisantemo. Té el tronc fruticós i ramós, fulles pecioladas sinuoses i coriàcies; flors blanques, rosades, grogues, morades, etc.; es conra a molts de jardins. P'es costats des caminals... un parey de dàlies degenerades y uns quants estranys esgrogahits, Maura Aygof. 126.
Estrany: llin. existent a Barcelona i Mallorca.
    Fon.: əstɾáɲ (pir-or., or., bal.); estɾáɲ, astɾáɲ (occ., val.).
    Intens.: estranyet, -eta; estranyot, -ota; estranyíssim, -íssima.
    Sinòn.:— || 1, aliè;— || 2, extern;— || 3, foraster, estranger;— || 5, rar;— || 6, crisantem.
    Antòn.:— || 1, 2, 3, 4, propi, privat (ant.);— || 5, corrent, natural, normal.
    Etim.: del llatí extranĕu, ‘de fora’.