DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESTRANYAR v. tr.
|| 1. Allunyar d'un lloc, d'una companyia; cast. extrañar. Ha oyt dir que depús la sua partença del regne de Sicília, qu'els genoveses se són estranyats del regne de Sicília, doc. a. 1292 (Capmany Mem. iv, 16). Defalliment és de caritat e de devoció, e estranyada s'és de nós valor, Llull Blanq. 77, 4. Si muir sutze en peccat e cuit entrar en glòria, que en axí seré estranyat de là, com lo ca fo en la cort del rey, Llull Cont. 108, 13. En est món on som axí com hòmens estranyats e exilats de la glòria de parays, Llull Cont. 116, 2. Los panicers... en la paniceria continuament jaguen per tal que estranyan-se del dit offici alcuna lesió aquella no suffira, Ordin. Palat. 28. Especialment: a) Alienar, separar d'un càrrec, ofici, dignitat; cast. enajenar, separar. Sia estranyat de la dignitat de la pròpria honor, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 306).
|| 2. Causar estranyesa; cast. extrañar. Y axò t'estranya? li respongué, Ignor. 71. M'estranya que l'aucell no fugís espantat, Salvà Poes. 5.
|| 3. refl. Sentir estranyesa; cast. extrañarse. S'estranyen de veure algun foraster, Massó Croq. 39.
|| 4. Trobar estrany; cast. extrañar. No estranyeu si ploro, Canigó xi. Es qui saben com se pesca al bou, no estranyaran axò, Maura Aygof. 11.
    Fon.: əstɾəɲá (pir-or., or., bal.); estɾaɲá, astɾaɲá (occ., Maestr.); estɾaɲáɾ (val.).
    Etim.: derivat de estrany.