Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  esvair
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESVAIR v. tr.
|| 1. ant. Assaltar, invadir; entrar forcívolment; cast. invadir, asaltar. E can nós faríem tocar les trompes, que exissen los de les caues que hauien de esuair la uila, Jaume I, Cròn. 175. Veem que les ciutats se prenen e'ls castells s'esvaexen, Llull Cont. 16, 24. Puxa esser contrastat a les gents estranyes d'armes qui s'esforcen d'esuahir nostra terra, doc. a. 1368 (Capmany Mem. ii, 393). Combateren la torre tan fortament que esvahiren la barbacana, Pere IV, Cròn. 201. Les gents d'armes qui cascun dia entren per esvehir les terres del dit senyor, doc. a. 1390 (Ardits, i, 4).
|| 2. ant. Atacar, agredir; cast. atacar. Los uns svahien per la part dessús e la major part per la part de la mar, Pere IV, Cròn. 201. D'aquells qui han svahit hom ecclesiàstich o coronat, Eximenis Conf. 4. Deuen squivar que ladres ni mals hòmens no svahisquen los camins, Scachs 91. No és lo arbre ben forts e ferm sino com continuat vent lo esvaeix, Canals Prov. 111. a) fig., en sentit immaterial: La malvada enveja... m'ha esvaït fort sovén e furiosament ocupat, Oliver Exc. 71. L'estat d'aqueixa llengua quant no estava encara esvahida per aquella peste, Obrador Arq. lit. 63.
|| 3. ant. Desfer, desbaratar; posar en confusió per un atac eficaç; cast. deshacer, desbaratar. E quant veu lo rey... que no ho podien svair ne anar avant, hagueren aytal consell: que girassen lurs cavalls, que fessen semblant de fugir atràs; e los serrayns començarien-se a desrengar... e puix girarien sobre ells, e axí svahir-los-hien, Desclot Cròn., c. 5. Que'ls chrestians no'ls podien asvayr, Muntaner Cròn., c. 55. Los hòmens a cavall e a peu del dit rey de Mallorques se esforçaren de esvahir lo dit infant ab los richs hòmens, Pere IV, Cròn. 138.
|| 4. Extirpar, extingir, dissipar; destruir o fer desaparèixer completament; cast. disipar, extinguir, aniquilar. «La casa està plena de rates; no sé com les hem d'esvair». «Has fet massa panades; no les arribarem a esvair». Havets sabut lo sobreveniment del dit accident esser del tot esvehit, de què fem gràcies a nostre Senyor Déu, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 519). Es un suau perfum..., ni'l temps ni la tristesa l'han esvehit, Salvà Poes. 130. I s'esvaí la boira llagrimosa | de l'enyorança en l'ànima d'Agar, Alcover Poem. Bíbl. 22. El ressò de la tremenda amenaça s'esvaí, Víct. Cat., Ombr. 26. Especialment: a) Esporgar la vegetació tallant els brots i branques sobreres (Mall.); cast. desbrozar. Treuria ses soques, esvairia s'argelagar i a fer marges s'ha dit!, Pons Llar 75.
|| 5. Torbar el cap; cast. turbar. En aquest significat arcaic, apareix sovint escrit esbair (amb b en lloc de v). Ara est tu axí esvayt que tu no't coneis gens, Corbatxo 11. Lo marquès staua tot esbayt e torbat, no sabia què dir, Curial, iii, 93. E m'esbahesch com he veure m'aymia, Ausiàs March, lxx. Fuy sbahit e quaix fora d'arbitre, Francesc de la Via (Cançon. Univ. 232). Con los vehen ab los huylls totz inflamats... hixen fora si, quaix totz esbaïtz, Scip. e An. 43.
|| 6. refl. Defallir, perdre les forces vitals; perdre els sentits (Solsona, Segarra, Urgell, Ll.); cast. desmayar, desvanecerse. «He de prendre caldo, que m'esvaeixo». «Estic esvaït perquè encara no he dinat».
|| 7. refl. Esbravar-se, desprendre's un fluid (Barc.); cast. exhalarse. La fetor del cau, mena de tuf ingrat com el que s'esvaheix d'un quartel a l'hora del ranxo, Pons Auca 11.
    Fon.:
əsβəí (or.); azβaí (occ.); azβaíɾ, ezvaíɾ (val.); əzvəí (bal.).
    Conjug.:
segons el model partir.
    Var. form.
ant.: esvasir, esvesir (Les bèsties aradores sien preses ne esuesides ne perdudes, Ordenacions segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 315; Té l'escut per defensar e lo coltell per esvesir, Canals Carta, pròl.; Que negú de aquen no esuasesca los caminants, Drets sup. 77).
    Etim.:
d'un verb llatí vulgar *ex-vadere, que ha substituït per canvi de prefix dos verbs del llatí clàssic: invadere i evadere. Invadere ‘invadir, entrar forcívolment’ ha donat origen a les accepcions || || 1, 2, 3. Probablement l'accepció || 4 prové del mateix invadere. En canvi, les accepcions || || 5, 6 i 7 semblen procedir de evadere ‘fugir, anar-se'n’. Spitzer Kat. Etym. 24 suposava que esvair amb el sentit de ‘desmaiar-se’ havia d'incloure's com el fr. ébahir entre les derivacions de la interjecció ba (cf. Meyer-Lübke REW 851); però creim més encertada l'opinió de García de Diego Contr. 218: «Todas las formas que Meyer-Lübke refiere a la interjección ba, el ant. fr. esbahir, embahir, el cast. emnair, etc., las reduzco a evadere. El sentido fundamental para estos significados secundarios sería el de ‘salido, desconcertado, desvariado, fuera de sí’. El catalán conoce esbahit, ‘asombrado, pasmado, desconcertado, desvanecido, atontado’; esbahir, desvanecer, atontar'; esvahir-se ‘desvanecerse’.»