Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  excusar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

EXCUSAR (ant. escusar i scusar). v. tr.: cast. excusar.
|| 1. Disculpar; justificar; tractar de llevar culpa a una acció o al seu autor. Los hòmens qui's confessen e s'escusen e no s'acusen e preposen tornar al pecat, Llull Cont. 351, 27. Per què escuses los colpables?, Llull Amic e Amat, met. 183. L'emperador escusà's que ell no u havia fet, Muntaner Cròn., c. 216. Considera, donchs, si, atteses los defalliments dels hòmens, són assats escusades les dones dels vicis que'ls has dessús imposats, Metge Somni iv. El que anava de senyor... volgué excusar sa grosseria, ben segur, al ohir veu de dona, Pons Auca 270. Haver algú per excusat: (ant.) considerar-lo disculpat, dispensar-lo. Se volien esforçar a fer robaries... per sostenir llur vida, com fossen gentils hòmens e no poguessen en altra manera viure, per què'ls haguéssem per escusats, Pere IV, Cròn 394. Especialment: a) ant. Defensar amb les armes o amb altres procediments jurídics el qui ha estat desafiat o acusat. De la qual basia no's pusquen scusar en camp ni fora camp ni en camí ni fora camí ni ab armes ni sens armes, doc. a. 1448 (Miret Templers 574). Que negú e neguna que sie acusat de negun crim que no se deu scusar ab ferre calent, doc. a. 1398 (Priv. Ordin. Valls Pir. 219).
|| 2. Pretextar, posar com a excusa o pretext. No'ns cal escusar que negú nos haja fet peccar, Villena Vita Chr., c. 202. La Emília, la qui, excusant sa solitut, s'havia aplegat ab la Beatriu, Pons Auca 61.
|| 3. refl. Defugir, procurar evitar una obligació, una cosa desagradable, una situació difícil; defugir de fer una cosa; al·legar motius per dispensar-se'n. Moltes raons... vos he dites per les quals... deveu obeir mes pregàries; encara vos prec que no us escuseu ni'm desmaneu, Llull Blanq. 4, 13. Lo monge se escusaua de esser abbat, Llull Felix, pt. viii, c. 19. Un rey era qui volch trametre ab grans joyes missatgers al rey de India... Aquells missatgers se scusaren al rey e no volgueren fer lo viatge, Llull Felix, pt. viii, c. 43. Açò és cosa de la qual vós no us podets scusar, Desclot Cròn., c. 2. La mort és anap del qual degú no's pot scusar, Tirant, c. 340. Un s'escusava ab les feynes, Penya Mos. iii, 18.
|| 4. Defugir, evitar coses perjudicials o desagradables. Qui aytal obra fa axí... si u fa per escusar fornicació, Eximenis Lux. 14. Que si per ventura algun partit sabien com la batalla s'escusàs, lo diguessen, Curial, i, 20. ¿Y no serà millor escusar tantes morts y cessar tals despeses?, Alegre Transf. 65. Per escusarne la molèstia al legidor, Boades Feyts 69.
|| 5. Alliberar, eximir. E si uolien més la mort e la presó que uenir a nostra mercè, no'ls en podíem escusar, car per aquela haurien a passar, Jaume I, Cròn. 118. Jo no son scusat de anar lohar Déu per temor de mort, Llull Felix, pt. viii, c. 43. Y axí treballant no's pogué escusar de mirar lo monstruós cap, Alegre Transf. 43.
    Refr.
—a) «Qui s'excusa, ell mateix s'acusa»: vol dir que el qui intenta disculpar-se sense necessitat, sembla indicar que és culpable. Mas, puix l'escusarme dieu que m'acusa, Proc. Olives 781.—b) «Lo que s'usa no s'excusa»: significa que la costum ve a esser una espècie de llei inexcusable.
    Fon.:
əskuzá (pir-or., or., bal.); askuzá, eskuzá (occ., Maestr.); eskusáɾ (Val.); eskuzáɾ (Cast., Al.).
    Etim.:
pres del llatí excūsare, mat. sign.