Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  exili
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

EXILI o EXIL (i ant. exill). m.: cast. exilio, destierro.
|| 1. Pena consistent en fer sortir algú de la seva pàtria o del lloc on viu habitualment, amb prohibició d'entrar-hi. Sia mès en dapnació de perdurable exil, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 309). Pena de mort o abscisió de membre o exill perpetual de públichs crims, Ordin. Palat. 104. Com s'és fet açò que tu sies venguda en esta solitut e presó del meu exill?, Genebreda Cons. 27. Sulpítia, que com Léntulo marit seu fos exillat en Cicília..., anà secretament tenir exili ab son marit, Metge Somni iv. Siam caritatius quan ens allarguin la mà des de l'exil, Alcover Poem. Bíbl. 49.
|| 2. Estada obligada fora de la pàtria o lluny d'un lloc o d'una persona estimada. Si vós no exoïts mos precs, la mia nau perrà en tan gran exili, Llull Cont. 117, 30. Veig-me en exili entre gents bàrbares, Tirant, c. 360. Aquesta serà la consolació mia en aquest exili, Villena Vita Chr., c. 83. Prendre exili: absentar-se, allunyar-se d'algú, d'alguna cosa. En tot un any no't agren a París | ten ben armat que no y vesses perill | per ço m'an dit que tu pendràs exill, Arnau d'Erill (Cançon. Univ. 241). Damunt és dit que virtut pren exill | si l'om, obrant, obra per interès, Ausiàs March, cvi.
    Fon.:
əgzíli, əgzíɫ (Barc.); eksíli, eksíɫ (Val.); əʣíli, əʣíɫ (Palma). És paraula d'ús literari o entre gent lletraferida.
    Etim.:
pres del llatí exilĭum, mat. sign.