DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. FALLAR v.
|| 1. intr. Esser de menys, esser absent; faltar; cast. faltar. Ells han contat e troben... CIII mília e setcentes persones fallen entre presos e morts, Tirant, c. 146. Ell los prometia que nenguna cosa los fallaria, Boades Feyts 360. Jo vixch de l'almoina, que al humil may falla, Llorente Versos, i, 43. A mai fallar: (ant.) sens falta. Hòstia li dava | ... | a may fallar | cada semana, Spill 4012.
|| 2. intr. Deixar d'assistir o de complir; obrar contra una cosa (obligació, llei, costum, etc.); cast. faltar. May va fallar ni un punt a ses nostres constitucions, Galmés Flor. 169.
|| 3. intr. Mancar, no encertar; deixar una cosa o persona de produir el seu efecte o l'efecte que se n'esperava; cast. fallar. «Els meus amics m'han fallat i no he pogut fer res». «Si te falla el tret, tornar disparar». Lo seu colp jamay me falla, Collell Flor. 87. Un recurs que may del món ha fallat, Roq. 14. a) usat impersonalment, No fallar: esser una cosa segura. «D'ençà que tinc aquesta col·locació, no falla: cada mes em faig més de vint duros de propines».
|| 4. intr. o refl. No arribar els cereals o llegums a donar bon esplet; granar malament (Empordà, Camp de Tarr., Tortosa, País Valencià); cast. malograrse, fallar. Nós veem com los lauradors an mal any e són fallats lurs esplets, Llull Cont. 121, 19.
|| 5. refl. Ratllar-se el vidre sense arribar a trencar-se completament (Alt Pallars); cast. rajarse.
|| 6. intr. En certs jocs de cartes, estar mancat de cartes del coll que s'ha tirat, i haver de tirar trumfo per guanyar al contrari; cast. fallar.
    Fon.: fəʎá (or., bal.); faʎá (occ.); faʎáɾ (val.).
    Sinòn.:— || || 1, 2, faltar, mancar;— || 5, crullar-se.
    Etim.: del llatí vulgar *falliare, derivat de fallĕre, ‘enganyar, mancar’.

2. FALLAR v. intr.
Caçar moixons enlluernant-los amb falles o fanals i pegant-los cops de pala (Tortosa, Priorat).
    Etim.: derivat de falla art. 1.

3. FALLAR v. tr.
Decidir i pronunciar sentència; cast. fallar. Sentència donchs sia fallada, Costa Agre terra 128. Un jurat fallarà quina de ses dues ha guanyades ses messions, Roq. 24.
    Etim.: pres modernament del cast. fallar, mat. sign. (derivat de l'àrab faṣl ‘decisió, sentència’, segons Fokk, ap. Zschr. r. Ph. xxxviii, 487).