Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  fallir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FALLIR (ant. falre) v. intr.
|| 1. ant. Enganyar. Carita iamés no cadrà, e cels qui la segran ia unquam nos faliran, Hom. Org. 1 vo.
|| 2. ant. Errar; caure en error o en engany. Car he fallit ves vós, regina, e he mès en fals ab falsedat ço que és ver ab veritat, Llull Sta. Mar. 73. Car si Déus no era, més vegades fayliria la ànima cogitant en Déu e en altre setgle, Llull Gentil 53. Encara han en àls fallit, | car digueren que'l fermament | ni temps, ni lo seu moviment | són sens començar eternals, Llull Gatz. 874. La sciència de Déu no pot fallir ne mentir, Sermons SVF, ii, 168.
|| 3. Caure en falta; obrar contra la llei, les ordes, les obligacions, la costum, etc.; cast. faltar. Si us par que en ninguna cosa jo haja fallit, Llull Blanq. 4. Es-me semblant que faliscats are a la custuma de la cort, Graal 4. Si per null temps encontr'Amor fallí, | yo'm son reprès, Ausiàs March, xix. L'emperador no volch que l'emperatriu fallís a la paraula e promesa, Boades Feyts 279. a) ant., usat com a tr. De cel qui falex ost ne caualcada a son senyor, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 288). O rey virtuós..., lo que yo he fallit ho smenau ara, Tirant, c. 11.
|| 4. Mancar algú a allò que hom esperava o demanava d'ell. Yo no us falré de la persona ne de tota nostra terra, Muntaner Cròn., c. 102. Ab la gràcia de Déu que no fal a çels qui l'amen, Treps Rom. 81 vo. Veniu ara; no'm fallixcau en esta jornada, Villena Vita Chr., c. 218.
|| 5. Fer falla; no respondre alguna cosa en el moment en què seria necessari o útil que actuàs; cast. fallar. Con la ymaginativa fall a ymaginar tota la vostra bonea, Llull Cont. 42, 21. En tal punt stich com lo treballat mariner que fallit li ha aquell port a hon sperança de repòs presumia, Tirant, c. 6. Fallirem nós, puys lo que'ns sosté fall, Ausiàs March, xxvi. Quan a sos peus restobles, selves i munts falleixen, | com tallamar devora les ones coratjós, Atlàntida vi.
|| 6. Esser absent algú d'allà on deuria esser present; cast. faltar. Negú hom qui sia logat ab altre en alcuna fasena, no gaus desemparar ni falir ni metre altre per él en loc d'él, doc. a. 1292 (RLR, iv, 513). Leny ni barcha no s'i perdé ni'n falí negú, Jaume I, Cròn. 96. Vos consellam que vós per res no falliscats, que al jorn de la batalla no siats a Bordeu, Muntaner Cròn., c. 80. Que'ls conseylers de la ciutat qui falran al conseyll paguen lo salari dels prohoms de fora, doc. a. 1373 (Boll. Lul. xxiii, 199).
|| 7. Mancar; esser-hi de menys, no haver-n'hi o haver-n'hi molt poc; cast. faltar. Si s'esdeuenia que blat falís en aquestz casals, doc. a. 1176 (Miret Templers 542). Porà los nostres corses renovellar al dia del judici... en axí que nulla re no'n falrà, Llull Cont. 16, 4. De les quals perles... no par que'n fallegua neguna, doc. a. 1356 (Rubió Docs. cult. i, 174). De les pedres de la custòdia ne fallen moltes, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). E si breument no ho dius, temps me falria a respondre, Metge Somni iv.
|| 8. Estar mancat; no tenir; passar fretura d'una cosa; cast. estar falto, carecer. Aquell qui fal de enteniment és quasi cech, Egidi Romà, ll. ii, pt. 1a, c. 5.
|| 9. Deixar d'existir; morir; cast. fallecer. Fiu dol e plant | gran quant fallí, Spill 16122.
|| 10. Abatre's un comerciant, declarar-se en suspensíó de pagaments; cast. quebrar, hacer bancarrota.
    Fon.:
fəʎí (pir-or., or., bal.); faʎí (occ.); faʎíɾ (val.).
    Conjug.:
modernament segueix en absolut el model de partir. En català antic, com que hi havia les formes d'infinitiu fallir i falre, hi havia també dos tipus de conjugació, que es poden veure en el paradigma adjunt.
taula 

    Etim.:
del llatí fallĕre, ‘enganyar, mancar’.