DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. FE f.: cast. fe.
|| 1. Creença ferma en la veritat d'alguna cosa, o en la fidelitat, veracitat o capacitat d'algú. Tenir fe en una persona, en una cosa: creure-hi fermament. Donar fe a una cosa: creure-la. Digne de fe: digne d'esser cregut. Deu esser mès en poder de dos bons hòmens de la art de la mar que sien dignes de fe, Consolat, c. 85. Moltes coses... fe mi induheix a creure-les, posat que algun escrúpol de dubitació m'i recórrega, Metge Somni i. «No tinc fe en aquesta medicina». «Jo dono fe al que tu dius».
|| 2. especialment, Acte de creure fermament les veritats de la revelació o de la religió; virtut teologal per la qual creiem allò que Déu ha revelat. Fe viva: la que va acompanyada de caritat i bones obres. Fe morta: la que no en va acompanyada. Tot pecador qui és en tenebres de mort et encega de pecad e d'auoleza e de no fe, Hom. Org. 4. Retrau mon senyor sent Jacme que fe sens obres morta és, Jaume I, Cròn. 1. Una dona hac temptació contra fe, Llull Blanq. 30. Acte de fe: actuació mental o verbal amb què afirmam que creiem les veritats religioses.
|| 3. Conjunt de dogmes i principis que constitueixen el fonament d'una religió; per ext., conjunt de principis fonamentals d'una escola filosòfica, d'un partit, etc. Per assò és significat que la sancta fe dels crestians és en veritat, Llull Cont. 322, 24. Que aquells fossen en via de salut e que tuyt ensemps haguessen una fe, Llull Gentil 11. Fer armada contra los enemichs de la Fe, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 77). Se conuertien a la fe christiana, Boades Feyts 24. La fe que m'ensenyares, Salvà Poes. 30. Article de fe: cadascuna de les afirmacions de fe que es fan en el «credo» o símbol dels apòstols; per ext., principi en què cal creure fermament. Encara vos vull més dir de tres articles de la fe, los quals vostra altesa no sap ni ha per ventura jamés hoits dir, Tirant, c. 112. Professió de fe: acte d'expressar conformitat amb els principis d'una religió, i per ext., d'una escola, d'un partit, etc. De la proffesió de la fe que han de fer, Ordin. Univ. 1638, fol 4.
|| 4. Paraula donada, prometença de fer una cosa; fidelitat, observança d'allò que s'ha promès o a què hom està obligat. «Guardar la fe donada»; «Violar la fe». Persona sens fe: infeel, mancador a la promesa o al deure. Nós guardar-vos-em que no y farets re contra fe, Jaume I, Cròn. 38. Tramès... als richs hòmens e cavallers, sots fe de naturalesa, que no lexassen la vila, ans la guardassen, Pere IV, Cròn. 45. O sens fe, de quina pena serà digne si yo no't vull perdonar?, Tirant, c. 147. Prendre algú a nostra fe o sots nostra fe: (ant.) prendre'l sota la nostra garantia, amb la nostra promesa de seguretat. E que'ls pendríem a nostra fe e 'ls guiaríem, Jaume I, Cròn. p. 315. Deixau-me sobre ma fe y vós no perdreu may, Lacavalleria Gazoph. Reptar algú de fe: acusar-lo d'haver violat la fe, promesa o fidelitat. Lo rey d'Aragó és lo pus savi príncep e lo pus alt de cor..., e si'l raptes de fe com t'és vengut en ta terra sens desafiarte, ell escondirse'n-ha, Muntaner Cròn., c. 72. Fe conjugal: fidelitat conjugal. Aquest és lo conort de amor e fe conjugal que jo tenia en vós?, Tirant, c. 3. Prometre una cosa a fe de (rei, abat, etc.): prometre-la amb la força que dóna el títoi o càrrec que s'ostenta. Jo us promet a fe de rey que no passaré un punt la ordinació vostra, Tirant, c. 10. Bona fe: rectitud d'intenció. En nostra bona fe e sens tot frau e engan, doc. a. 1436 (Miret Templers 455).Anar (o obrar, o procedir) de bona fe: obrar amb bona intenció. Mala fe: mala intenció, propòsit secret d'enganyar. Amparant-los contra la mala fe o l'audàcia dels qui s'apoderen del seu cabal, Obrador Arq. lit. 101.
|| 5. Seguretat, afirmació que garantitza una cosa; document que conté tal seguretat i garantia. Donar fe: certificar un notari per escrit una cosa. Fe de baptisme: document que certifica que una persona ha estat batejada. Fe de vida, de mort, etc.: certificació del jutjat o d'altra autoritat que assegura que una determinada persona és viva, és morta, etc. Desde Barcelona enviaren una fe de mort falsificada, Ignor. 5. Fe d'errades: declaració de les errades comeses en un llibre o altre imprès.
|| 6. topon., Santa Fe del Penedès: poble de l'Alt Penedès.
    Loc.
—Per ma fe, A fe, A bona fe, i les locucions més completes A fe de Déu (vulgar A fe de neu), A fe de cristià, són fórmules de jurament o d'afirmació rotunda i emfàtica, equivalents a «en tota veritat». Per ma fe, moltes de vegades he desijat que us pogués veher, Desclot Cròn., c. 1. Hoy, per ma fe no plor per res, Spill 2146. Per la mia fe, puix al meu germà lo infant plau que vos atureu, ací serà la vostra posada, Tirant, c. 97. Y a fe que la Laia el coneixia bé prou, Pons Com an., 99. Es seus numerosos amichs, y a fe que en tenia molts, Roq. 52. Bé diu, a fe, un'altra dix, Somni J. Joan 705. Dixeren: a bona fe que nós parlam ab ell, Serra Gèn. 342. En bona fe pensau vos que jo puga sufrir axò?, Lacavalleria Gazoph. Fe que deg a Déu, gran fam he, Jaume I, Cròn. 67. Venint a resultar unes tres paraules per mes, que és, a fe de neu, ben poca cosa, Catalana, vii, no 141. La forma «a fe de neu» s'usa principalment a Olot. És molt freqüent a l'Empordà i la Garrotxa la variant reduplicada a fe a fe (pronunciada əfɛfέ): «T'ho dic en bona veritat, a fe a fe!»; «A fe a fe que és molt bon xicot!» La locució a fe que ha pres vulgarment la forma a feques (pronunciat əfέkəs): «Ho està contant per tot arreu.—A feques que em va prometre callar-s'ho!» (Ripoll, Empordà, Lluçanès, Maresma).
    Refr.—a) «En les obres i en la fe, se coneix qui amor te té».—b) «La fe és lo que cura»: significa que en moltes malalties té més influència curativa la fe i confiança del malalt que la naturalesa dels medicaments.—c) «Qui no té fe, no té re».
Fe: llin. existent a Mas de Barberans, Mallorca i Menorca. Son Fe és el nom d'algunes alqueries menorquines.
    Fon.: fέ (pir-or., or., Maó, Alaró, Binissalem); fé (occ., val., alg.); fə́ (Mall., Ciutadella, Eiv.).
    Etim.: del llatí fĭde, mat. sign.

2. FE o FENC m.
|| 1. Planta lleguminosa de l'espècie. Trifolium incarnatum, de fulles lineals, estípules molt llargues adherents al peciol, flors vermelles (en certa varietat blanques) en cabeçoles globoses i devegades en espiga oblonga, que es conra en els prats per a fer-lo servir, en verd o sec, d'aliment al bestiar (pir-or., or., occ., val.); cast. heno. Que negú gaus comprar paila ni fe, doc. Perpinyà, a. 1292 (RLR, iv, 511). Trobaven assats fe e palla, Pere IV, Cròn. 170. Bou menjant fe | aparegué | l'àngel Miquel, Spill 275. La miserable carn humana és axí com lo fe, que huy és vert e demà sech, Villena Vita Chr., c. 135. Els prats de pasturatge y'ls sembrats clarers brillaven; aquest era de fench y aquell de civada, Girbal Pere Llarch 140.
|| 2. a) Fe bord: planta lleguminosa de les espècies Trifolium rubens i Trifolium angustifolium: el primer fa les flors vermelles, l'altre les fa rosades, i s'anomenen en castellà pie de liebre mayor (cf. Flora Cat. ii, 116, 122).—b) Fe aclavellat: nom que el naturalista valencià Cavanilles, del segle XVIII, dóna a la planta Aira caryophyllea, cast. heno aclavelado (cf. Cavanilles Observ. II, 324).
    Refr.:
«El fenc, al matí verd, a la tarda sec».
    Cult. pop.—L'homonímia de fe nom de planta amp fe ‘acte o virtut de creure’' ha donat origen a certs jocs de paraules humorístics. Prenent del catecisme la pregunta «Què cosa és fe?», es sol contestar per joc: «El camp de casa n'és ple».
    Fon.: fέ (Perpinyà, Puigcerdà, St. Feliu de C., Vendrell); fέŋ (Prats de M., Ribes, Olot, Besalú, Rocabruna, Viladrau, Palafrugell, Vic, Terrassa, Barc.); féŋ (Pla d'Urgell).
    Etim.: del llatí fēnu, ‘herba seca que es dóna al bestiar’.

3. FE f.
Tall fet al cap de l'orella d'un cap de bestiar de llana o porquí, com a senyal per a distingir-lo dels d'altres possessions (Mall.).
    Fon.: fə́ (mall.).
    Etim.: contracció de fea (<fesa).