DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FEBLE adj.
Dèbil. Home qui ha sa vista tan feble que un home li semblen dos, Llull Cont. 241, 10. Tant era feble que a penes podia parlar, Desclot Cròn., c. 168. Dexebles en la fe febles, Spill 11870. D'un feble tronc armada contra enemics ocults, Alcover Poem. Bíbl. 74. Cantava amb una veueta feble com la d'un eco, Ruyra Parada 19. Moneda feble: (ant.) moneda que tenia falta de metall pur. En tal manera que'ls diners no sien forts ni febles, doc. a. 1285 (Botet Mon. iii, 272).
    Fon.: féβlə (Barc.). Es paraula no usada en el llenguatge quotidià, però sí en el literari.
    Sinòn.: dèbil, fluix.
    Antòn.: fort.
    Etim.: del llatí flebĭle, ‘deplorable’, amb el significat de ‘fluix’ provocat per l'analogia de debĭle.