DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. FERIR v.
|| 1. intr. o tr. Topar un objecte en moviment amb un altre que es mou o que està aturat; cast. dar, topar. «La pilota ha ferit una dona que passava pel carrer». «La barca ha ferit a una roca». «Un noi que passava pel meu costat m'ha ferit amb el colze». Nau o leny qui haia a ferir en terra per fortuna de mal temps, Consolat, c. 195. Perdé's una galera de Mallorques qui ferí en una roca, Pere IV, Cròn. 39. Especialment: a) Fer anar i tocar determinat objecte amb un projectil o cosa que es llança; cast. tocar, dar. Tirant a tal mostra, ferim en la staca, Passi cobles 146. Que poques vegades o may sos trets perdia sens que no ferís, Faules Isòp. 85. Anà a ferir un d'aquells boldrons sospitosos, Ruyra Parada 33.—b) Donar de ple els raigs del sol o d'un altre centre lluminós en un objecte; cast. bañar, herir. Al primer raig del sol que la ferí, Verdaguer Idilis. Del penyalar ferit pel sol, Colom Juven. 156.
|| 2. intr. o tr. Envestir, acometre; llançar-se contra qualcú; cast. acometer, atacar, embestir. Pensan de ferir en la ost ardidament, Desclot Cròn., c. 2. Haviats ordonada cavalleria que feríssets en la vila e en les tendes, Muntaner Cròn., c. 85. A l'alba ferrem en ells, ibid., c. 122. Feriren en los enemichs y venceren-los, Pere IV, Cròn., 52. Que yo sia lo primer qui ferrà en la batalla, ibid. 362. E ferí en aquell loch hon era lo rey de França, Tirant, c. 18. Volgueren ferir sobre los moros e donar-los batalla, Tomic Hist. 158. Un poch luny per ferir-los per les spatles, Boades Feyts 203. Especialment: a) intr. Treure o llançar la pilota des del rebot que dóna en la sortida, cap als contraris que han de tornar-la (val.); cast. sacar.
|| 3. intr. Anar a parar a un lloc determinat; convergir; cast. converger, dar. Fes una linya de aquel angle ho cantó hon tu vulles, e vaja a ferir mig a mig del costat, Ventalloll Pract. 5. Era principiada ja la clau posada y fets los archs que van a ferir ab la clau, Canyelles Descr. 357.
|| 4. intr. o tr. Donar cops violents (per nafrar, rompre, danyar, etc.); cast. herir, golpear, pegar. Yo us diré que si a don Pero Aones ferits, que a mi ferrets e a mi haurets a ferir primer, Jaume I, Cròn., 27. En axí com la bèstia repròpria que on més hom la fér que vaja en avant e ella més torna a rera, Llull Arbre Sc. i, 232. Lo ferir que'l mestre fa al fadrí, és axí com lo ferir que fa l'aucell a la sement, Jahuda Dits, c. 6. Començà a ferir a destre e a sinistre tan vigorosament, que per totes les parts on anaua li feyen loch, Curial, i, 32. Diràs a Aaron que fira en l'aygua, Serra Gèn. 48. Amb son bastó fereix la dura terra, Verdaguer Flors 97. Ferir dels esperons: esperonar el cavall. Tots los moros se remeteren a ell; ferí dels sperons e no'l podien aconseguir, Tirant, c. 92.
|| 5. tr. Donar cop que produeix ruptura o forat violent; causar nafra; cast. herir. Si ell no l'hagués ferit, lo parador no l'haguera trobat mort, Llull Blanq. 3. Ulixes esvehí lo dit Poliffemi e ferí'll en l'ull, Genebreda Cons. 217. Lo joue dessusdit fon ferit de un virató, Eximplis, i, 69. En aquella batalla en la qual fo ferit Gneus, Boades Feyts 21. Amb la punta del glavi em va ferir, Alcover Poem. Bíbl. 96. Ferir d'ala: encertar un ocell amb un tret que li produeix una contusió a una ala i l'atura de volar com cal. Sa perdiu caygué ferida d'ala, Roq. 30. Ferir una ampolla, una gerra, etc.: consentir-la, esquerdar-la un poc (Barc., Maresme). Un fruyter sens peu o una ampolla ferida, Pons Auca 26.
|| 6. tr. Fer víctima d'una acció violenta, especialment si és sobtada i irresistible; cast. herir, tocar. De set o fam | si's vol morissen, | lams les ferissen | e les cremassen, Spill 15835. Ferí-lo nostre Senyor Déu de mesellia, Serra Gèn. 282. Egipte és stat ferit de diverses plagues, Villena Vita Chr., c. 82. Perqu'és lonch temps que dolors no'm feriren, Ausiàs March, lxxxviii. En lo lloch de Capdepere, que estaua ferit de pigota, doc. a. 1641 (Boll. Lul. viii, 367). Lo llamp ferí lo espirall de les fonts, Rúbr. Bruniquer, v, 7. Apar un roure que el llamp acaba de ferir, Canigó i.
|| 7. tr. Afectar violentament o dolorosa; cast. herir. «Aquests espinguets fereíxen les orelles». Quan del brandó terrífic la llum fereix sa vista, Atlàntida v. Els fereix de sobte el toc d'Al·leluia, Verdaguer Exc. 77. Una gran extensió blanca que feria la vista, Massó Croq. 103.
|| 8. tr. Commoure violentament (d'una passió, afecte, ofensa, etc.); cast. herir. Manament és de ley que hom no sie perjur: on, si fér sagrament..., Llull Cavall. 16. Pus viu sentiment ferint-me lo cor, Passi cobles 112. Axí fuy ferida de amargosa dolor, Villena Vita Chr., c. 198. Fonch més ferit y nafrat de la sageta de amor en aquella vista, Comalada PP 15. Pera no ferir sa susceptibilitat, Pons Auca 24. Fins a ferir-li l'amor propi, ibid. 269.
|| 9. refl. Sofrir un atac d'apoplexia (or., occ.). Si sabés que t'atipes de pa, segur que es feriria de l'enrabiada, Pous Nosa 180.
|| 10. intr. Falconar, robar fruita, hortalissa, etc. (Empordà); cast. hurtar. «Els nois han anat a ferir».
    Loc.—a) Ferir en el viu: encertar a qualcú els seus sentiments, pensaments íntims, intencions amagades, etc.—b) Tirar a ferir: llançar trets, insults, etc., contra algú, amb intenció de ferir-lo, de fer-li mal.
    Fon.: fəɾí (pir-or., or., bal.); feɾí (occ., Maestr.); feɾíɾ (Cast., Val., Al.).
    Conjug.: en els parlars continentals (català oriental, occidental i valencià), segons el model partir. En el baleàric es conserven les formes no incoatives (jo fér, tu fers, ell fér; jo feri, etc.). En el català antic es troben dos canvis de radical del verb ferir desapareguts del parlar modern: un és el radical fir- (del llatí fĕrĭ-) dels presents d'indicatiu i subjuntiu, i l'altre és ferr- per al futur i condicional.
 
    Etim.: del llatí ferīre, mat. sign. || || 1, 2, 3, 4, 5.

2. FERIR v. tr.
Lligar un ham amb un nus propi per a tal fi (Costa de Llevant, ap. Amades-Roig Voc. Nav.).