DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FIAR v.
|| 1. tr. Comunicar o entregar a qualcú (un secret, encàrrec, custòdia, etc.) per la seguretat que es té de la seva capacitat, discreció o bona fe; cast. confiar. «No sé com li has fiat la criatura, a aquella capverd!»Nengú li volia fiar fahena... ne podien guanyar un sols diner, Villena Vita Chr., c. 88. Vostres dinés | e quant teniu | de mi us cobriu, | res no'm fiau | ni confiau, Spill 4367. Jo vos escriuré totes les vegades que jo trobaré a qui fiar mes cartes, Lacavalleria Gazoph. Cap usurer li volia fiar ni una treseta, Roq. 37. Vendre a fiar: vendre sense cobrar immediatament, sinó esperant que el comprador pagarà. En els quals jochs no gosen ninguna persona jugar a fiar ni sobre paraula, doc. a. 1565 (Hist. Sóller, i, 399).
|| 2. intr., juríd. Fer fermança; declarar-se fiador o pagador; cast. dar fianza. Aquest tal bé porà evocar la causa en la Real Audiència, puis fia de la quantitat necessària, Pragm. Aud. Mall. 19 vo.
|| 3. intr. o refl. Tenir confiança; sentir-se segur de la capacitat, solidesa, integritat de qualcú o d'alguna cosa; cast. fiar, fiarse. a) S'usa regint son complement amb les preposicions a o en, o substituint-lo per la partícula hi: Que'ns seruien obedientment, e fiauem-nos a él, car en él trobàuem tota ueritat, Jaume I, Cròn. 71. Fora significat que no us fiàssets tant en ella ne en sa virtut, Llull Cont. 285, 14. En negunes altres gents del món no'ns fiarem sinó en vosaltres, Muntaner Cròn., c. 85. Per tot açò no us hi fiets, Llull Felix, pt. vii, c. 3. Lo qui s'hi fia, | troba-hi falsia, Spill 7919.—b) Regint son complement amb la preposició de, o substituint-lo amb la partícula en: Fien més d'una cativa que de lurs mullers, Metge Somni iv. Mas yo romanch a mort, d'açò fiau, Ausiàs March, lxxix. Com yo no tinga de qui fiar-me, Villena Vita Chr., c. 13. De qui ella se'n fiaua molt, Boades Feyts 192. No vos fieu gayre de ses curtes calmes, Penya Poes. 323.—c) Regint un verb amb la conjunció que: E yo fiaua | que fos segura, Spill 1398.
    Loc.—a) Esser de fiar: esser digne de confiança, merèixer que se'n fiïn. «Aquests amics teus no són persones de fiar».—b) No anar a fiar: esser una cosa molt forta, intensa, decidida (Montblanc). «Va fer una pedregada que no va anar a fiar» (=una pedregada molt forta). «Li va donar un fart de tacó, que no va anar a fiar, no» (=el va tupar molt fort).—c) Fia-te'n! o Fia'n! (o Fiau-vos-ne!, segons el tractament de la persona a qui es parla): exclamació que expressa sospita forta o gran probabilitat que succeeixi allò que acaba d'indicar-se (Bal.). Que la se deu haver feta lletgir a qualque gitana, a sa planeta? diu ell.—Fia-te'n!, diu aquella, Alcover Cont. 288.—d) Fia'n d'En Cotna!: exclamació de desconfiança (Men.). «Jo crec que el dentista no et farà mal.—Que no? Fia'n, d'En Cotna!» (Ciutadella).—e) Fiau-vos-ne, de monges negres!: es diu referint-se a persones beates o aparentment religioses, que fan accions indignes de llur virtut (Mall.).—f) No fiar-se de s'ombra: esser molt desconfiat (Mall.).—g) Fiar-se'n tant (de qualcú o de qualque cosa) com d'unes cases que cauen: no tenir-hi gens de confiança, no fiar-se'n gens.—h) No li fiaria un dobler de safrà, o No li fiaria faves crues: es diu d'una persona de qui no es poden fiar gaire (Mall.).
    Refr.—a) «Ja ho veurem vol dir No en fiis»: es diu quan en demanar una cosa a qualcú, aquest contesta: «Ja ho veurem» (Men.).—b) «No et fiïs de ningú que tengui es nas enmig de sa cara» (Mall.); «No et fiïs de ningú que porti nas a la cara; i si no en té, per alguna cosa l'hi han llevat» (Cat.): vol dir que no ens podem fiar de ningú.—c) «Ase sia qui d'ase fia» (Mall.).—d) «Qui no fia, no és fiat» (Cat., Mall.); «Qui no fia, no és de fiar» (Men.): significa que els qui no mereixen confiança solen esser desconfiats.—e) «De l'home que de tu fia, fia-te'n, que és cortesia».—f) «Qui no fia, no ven»: vol dir que el venedor devegades ha de vendre a espera si no vol perdre el client (Empordà, Garrotxa).—g) «Qui fia, no ven»: vol dir que el vendre a fiar no és vendre, perquè moltes vegades el comprador no paga (Val.)—h) «Tu fiaràs, tu pagaràs» (Barc.); «El fiar és parent del pagar» (Segarra, Urgell): vol dir que el qui fa fiança està exposat a haver de pagar.
    Fon.: fiá (pir-or., or., occ., Maestr., bal., alg.); fiáɾ (Cast., Val., Al.).
    Conjug.: segons el model cantar, amb l'excepció de la primera pers. sing. del present d'indicatiu en el dialecte baleàric, que és fii (i antigament fiu).
    Etim.: del llatí vulgar *fĭdare, mat. sign., derivat de fĭdes ‘fe, confiança’.